El discurs en les drogodependències

El discurs que impera en els serveis dirigits a les drogodependències és el positivisme. Aquest suposa que la realitat està donada i que pot ser coneguda de manera absoluta pel subjecte, per la qual cosa només cal descobrir el mètode adequat per conèixer-la. Descriu que el subjecte té accés a la realitat mitjançant els sentits, la raó i els instruments que utilitzi, i que tot el coneixement ja està donat, elaborat i acabat, no permetent-se la interrogació; i això nega la intervenció del subjecte en la seva construcció.
No analitzen la totalitat ni la particularitat de cada subjecte. En el cas de les drogodependències es comprova quan es treballa entorn de la substància i no en base del subjecte. En les institucions que treballen aplicant mesures prohibicionistes del consum, centren els seus objectius en l’abstinència i s’obliden de les particularitats de les quals disposa cada subjecte. Un altre fet rellevant és que les institucions remarquen el concepte de subjecte drogodependent. Aquest concepte estigmatitza i nega la possibilitat de comprendre que una persona és molt més que un drogodependent. Així, es generalitza el concepte per tots els subjectes, “tots són toxicòmans” i s’esborra la identitat personal de cada un.

Dins de les institucions de segrest, Foucault qualifica el poder com, econòmic, polític, judicial, i epistemològic. Aquest últim és entès com un poder d'extreure un saber sobre aquests individus ja sotmesos a l'observació i controlats per aquests diferents poders. Una institució social podia comparar-se amb una escola de perfeccionament social, en la qual tots els reclusos havien de realitzar una activitat regulada al mateix temps que els companys interns. Això és al que se li denomina reglamentació. Així feien patents el domini sobre el món, o almenys sobre el seu món, en el qual tenien els fils i la tutela de cadascun d'ells. Aquesta és una altra mostra de la seva incompetència personal, l'autoritat no s'obté amb la repressió, sinó amb el fer-se respectar i guardant una distància que no té perquè ser una demarcació que comporti la humiliació i el maltractament físic-psicològic. Per tant, parlar de comoditats, aquí és una utopia permanent si no es mira pel benestar personal i les necessitats bàsiques de cadascun. És incoherent demanar un confort major a una situació tan degradant. Una de les paradoxes i contradiccions del personal de camp és el fet que obliguin als interns de les institucions a treballar en manada i d'altra banda, impedeixin la socialització entre ells.

En aquest sentit és interessant analitzar les aportacions de Goffman.  Defineix les institucions totals com a dipòsits d'interns, organitzacions dissenyades de cap a cap i a consciència com a màquines efectives, la meta de les quals és complir unes poques finalitats formalment admeses i aprovades, que tenen com a objectiu primordial la reforma dels interns, d'acord amb un esquema ideal que apliquen, amb el material que disposen, als interns que poden presentar les mateixes característiques que éssers inanimats. Així demostra, paradoxalment que existeixen similituds entre treballar amb humans i treballar amb objectes. El determinant crucial del món laboral, deriva dels aspectes de l'ésser humà com a material sobre el qual es treballa. Segons els principis morals que regeixen en la societat circumdant, les persones es consideren com a finalitats en si mateixes. D'això es dedueix que en el maneig del material humà cal atenir-se a certes normes, encara que de vegades s’incompleixin perquè són obstacles que s'interposen en el camí de la desqualificació humana.

D’aquesta manera comprenc que totes les accions educatives s’han de fomentar en un model crític, on els professionals sempre qüestionin les seves actuacions, que entenguin els subjectes com enigmes i com a éssers particulars. Que mai es pressuposin conductes ni comportaments i que davant de qualsevol problemàtica, addicció o conducta, els professionals s’han d’interrogar sobre la globalitat que compon una persona abans de calcular o implementar les accions pertinents. Així, l’educació social ha de promocionar i desenvolupar totes aquelles capacitats i recursos que el subjecte té i pot utilitzar per a una major capacitació personal. Es tracta de treballar i fomentar que la persona trobi en si mateixa les respostes necessàries per respondre a les diferents situacions que se li presentin. És important crear estructures i condicions socials que permetin el desenvolupament d'entorns i espais ambientals que, lluny d'impedir o limitar les actuacions de l'individu, en ús de la seva llibertat, possibilitin la participació activa d'aquest en la construcció d'estils de vida integrats en la cultura del moment. Mai s’ha de conceptualitzar l’abstinència com un objectiu, sinó que ha de formar part de les eleccions personals de cada persona. Així, crec que el discurs educatiu ha d’estar enfocat cap a un acompanyament del subjecte en la seva trajectòria personal.