Educació social i la marea de la diversitat

 

Si fem una mirada al passat més breu i ens situem 50 anys enrere, veiem com la diferència (sexual, de gènere, cultural, religiosa, familiar, física, mental, etc.) estava embotida en una caixa de discriminacions, tractaments, violències, institucionalitzacions, tancaments forçats i repressió. La normalitat era imposada a la força i qualsevol escletxa que ho pogués qüestionar era tapada ràpidament amb tota la maquinària sistèmica i estructural.

Amb el pas dels anys, les comportes d’aquesta caixa s’han obert i està sortint a poc a poc la massa liquida que hi ha dins provocant un efecte tsunami que a vegades pot aclaparar. Sembla que la marea de la diversitat s’escola per camps secs i àrids que es resisteixen a acceptar aquest regal. 

De cop hi volta, sorgeix l’orgull boig i la diversitat funcional, que ens situen el patiment psíquic i la corporeïtat en un pla social i polític externalitzant la problemàtica del subjecte. La idealització de la família endogàmica heterosexual s’esmicola i ens diuen que poden haver-hi múltiples formes de ser una família. El feminisme ens ensenya que el gènere és una construcció social i que les identitats sexuals i la sexualitat són un oceà infinit de possibilitats. I que tot això ha deixat de ser patològic, i per tant tractable, per passar a formar part de la diversitat humana.

Això per molta gent és un trasbals, perquè l’estructura anterior els donava seguretat. Saber que soc del grup predominant m’ajuda a assenyalar els que s’ubiquen a la subalternitat i en conseqüència em facilita saber qui soc jo. Si ara hem d’acceptar que no hi ha estructures fixes i inamovibles i que podem fluctuar d’uns espais a uns altres, caldrà fer molta pedagogia. Aquí les educadores socials hi tenim molt a dir.

Des de la nostra professió podem explicar que la diversitat mai serà un problema, tot el contrari, sempre serà riquesa. També som qui entenem a les persones que se senten incòmodes i eclipsades per tanta nomenclatura nova. Els podem contar que segurament estem en un moment que cal anomenar totes les diversitats, precisament perquè venim d’uns temps que eren innombrables. Que no pateixin, que quan tothom trobi el seu lloc de seguretat i respecte continuarem vivint igual, però amb la llibertat de poder ser el que vulguem sense pors a ser violentades. Podem fer pedagogia que el món ha de ser un espai habitable per tothom i no només pel que fa a recursos. Que les identitats, persones i cossos diversos han existit sempre i ara se’ls permet tenir uns espais mínims de visibilitat i això fa que es descobreixin en l’esfera pública. Però que res canviarà en negatiu, si no que acceptant i integrant-les farem més lleuger el viatge de la vida a moltes persones.

Que la diversitat, situada davant nostre ens fa de mirall, oferint-nos preguntes que ben segur, ens acosten a la part més sensible i vulnerable. Per això des de l’educació social farem una defensa acarnissada de la diferència, perquè ens ajudarà a ser persones més conscients i centrades i en conseqüència a tenir un món més amable.