LA NECESSITAT D’UN CANVI DE
PARADIGMA EDUCATIU
Un
primer concepte remarcable que ens proposa l’autora, Concha Fernández Martorell1, és que el fet de què la educació
estigui en crisi no és simple casualitat. L’escola
i l’educació estan vivint en una doble moral en què s’educa a la població,
satisfent la naturalesa de l’acció d’educar, però només el mínim necessari per generar
la figura de ciutadà modèlic en els estudiants. Si es crea una sensació
mediàtica de què el sistema educatiu esta fallit, els òrgans poderosos de la
societat gaudiran de via lliure per implantar els seus models pedagògics. Actualment,
l’Estat es dedica a mesurar quantitativament l’educació mitjançant proves
tècniques i controlant les direccions dels centres per justificar i perpetuar
aquests models. S’obliden de problemàtiques més quotidianes, com l’entorn, tan
de les famílies com dels centres o la realitat social del país. En aquest
sentit es podria observar un segon concepte important, en què es caracteritza
la idea de la dependència que sofreix el coneixement envers el context
socioeconòmic. Els avenços pedagògics van lligats i relacionats amb els
sistemes econòmics i polítics. Així veiem com les bases pedagògiques no
gaudeixen d’autonomia sinó que reflecteixen el context social. Aquest concepte
remarca la idea de què és la realitat
politicoeconòmica qui marca la direcció de la pedagogia. Segons les
necessitats dels mercats, l’educació s’enfocarà en diferents direccions. Actualment
estem vivint en la postmodernitat i a causa dels avenços produïts en aquesta
etapa, s’ha creat un terme nou, la cibercultura. D’aquest concepte ens en parla
Rocío Rueda Ortiz2. Ens explica que la cibercultura designa una nova relació
entre els éssers humans, en quant a què és un nou marc d’interacció on els
subjectes viuen noves situacions, on el llenguatge oral, l’escrit i
l’audiovisual conviuen a la vegada. En aquest àmbit es generen uns valors, una
autoritat, uns coneixements i unes creences que s’allunyen dels sistemes
pedagògics i que s’han desenvolupat degut a la importància donada en les noves
tecnologies. Ara qualsevol pot exposar una noticia, una idea o una opinió
utilitzant les noves tecnologies. Amb l'aparició de la globalització hi ha una
nova manera de concebre els processos de transmissió de coneixements.
1 La colonización del espacio
educativo, Concha Fernández Martorell
2 Cibercultura/es: capitalisme
cognitiu i cultura, Rocío Rueda Ortiz
Els coneixements
evolucionen a mesura que la societat ho exigeix. D’aquesta manera es pot
qüestionar la validesa de la transmissió de coneixements entre generacions. Els
coneixements, el saber i el pensament no són, per tant, l'objectiu a aconseguir
a l'escola sinó el mitjà per adquirir competències. No és important posseir
coneixements d’alguna cosa, sinó estar en condicions d'aprendre, de «canviar de
coneixements», de ser competent i saber comportar-se. En vers la crisis actual
es proposa, a nivell pedagògic, una actuació globalitzadora i general. La
categoria de «mobilització global» ha
arribat a l'escola amb una èmfasi especial, envaint l'espai educatiu que,
precisament, es caracteritza per la paciència i la necessitat de perdre el
temps per anar teixint laboriosa i lentament les experiències de la vida. Els
sistemes educatius actuals, perden cada dia més valor i importància en les
opinions de les persones, ja que mostren cada vegada més la seva falta de
perícia, no solament per seleccionar els continguts que aprendran els escolars,
sinó que tampoc saben seduir a nens i joves per ingressar a l'aventura del
coneixement. La imatge està reemplaçant
a les paraules. Els sistemes educatius actuals tenen una immensa tasca:
contrarestar l'impacte que estan generant en la vida dels nens i joves el
Internet, la televisió i totes les tecnologies d'informació en la transmissió
de coneixements. Per enfocar aquesta transmissió, disposem de dos camins, el de
promoure una educació que fomenti el pensament crític, l’autonomia social i de
pensament, creant una transformació política i social i després existeix el
model que genera treballadors que encaixin com a peces en la dinàmica
capitalista. Així, senten que la crisis educativa que sempre estan difonent els
mitjans de comunicació, té com a
objectiu la implantació d’aquest últim model, intentant demostrar que tots el
demés no funcionen. Per entendre com l’element tecnològic influeix en els
mitjans de l’educació, s’ha de fer referència al terme de cibercultura. Aquest concepte és utilitzat per agrupar una sèrie de
fenòmens culturals lligats principalment, encara que no únicament, al profund
impacte que han vingut exercint les tecnologies digitals de la informació i la
comunicació sobre aspectes, com la realitat, l'espai, el temps, les persones i
les seves relacions socials. Un autor que ens parla sobre l’afectació de la
cibercultura en els mitjans pedagògics és Barrett3.
Proposa que la realitat contemporània està dramàticament afectada per les
imatges i per les noves tecnologies i ha entrat en un profund procés de
relativització. Aquests mitjans s'han encarregat de posar en escena l'ideal
postmodern constructivista de la realitat, de la veritat i del coneixement. Barrett assegura que el computador com a
mitjà proporciona eines per analitzar el procés de construcció dels sentits, ajuda
a crear nous contextos per a la comprensió d'accions i genera noves maneres de
percebre i comprendre el món. Com més
augmenta el ciberespai, més engeganteix l'heterogeneïtat. Es creen noves fonts
d'informació, deixant el sí global menys perceptible, difícil de ser
circumscrit, tancat, globalitzat. A través dels ordinadors i xarxes, les
persones més diverses poden connectar-se unes amb les altres, oferint una
infinitat de coneixements no validats accessibles per tothom. Tota reflexió
sobre el futur dels sistemes d'educació i capacitació en la cibercultura ha de
basar-se en un anàlisi dels canvis que experimenta la nostra relació amb el
coneixement. En aquest sentit, la primera observació es refereix a la velocitat
de la renovació del saber i del saber fer. Per primera vegada en la història de
la humanitat, la major part dels coneixements adquirits per una persona a
l'inici de la seva vida professional, seran obsolets al final de la seva
carrera. La segona observació, estretament lligada a la primera, concerneix a
la nova naturalesa del treball, en la qual la transacció de coneixements cobra
major importància. Cada vegada més, treballar és aprendre, transmetre i produir
coneixements. Aquest nou suport informatiu i de comunicació porta amb si
l'aparició de nous coneixements, criteris d'avaluació inèdits per orientar el
saber, de nous actors en la producció i tractament del coneixement. Els
desordres de l'economia i el ritme precipitat de l'evolució científica i
tècnica produeixen una acceleració general de la temporalitat social. Per
aquest motiu, els individus i els grups
ja no es veuen confrontats a un saber estable, a classificacions de
coneixements llegats i reafirmats per la tradició, sinó a un flux del saber
caòtic, amb un rumb difícilment previsible, on l'important és aprendre a
navegar. L'estreta relació amb
l'aprenentatge, la transmissió i la producció de coneixements ja no està
reservada a una elit, sinó que està a l'abast de la massa de la població, en la
seva vida quotidiana i en el seu treball. Tot i la diversitat d’opcions on
adquirir coneixements, les institucions educatives encara fan valer el gran
valor pedagògic del qual gaudeixen.
3 BARRETT, Neil. El estado de la cibernación. España:
Ediciones Flor del viento, 1998.
Aquestes,
estretament lligades al sistema econòmic capitalista, indueix als ciutadans, a
través de l’educació, a seguir patrons de producció. Des de l’educació
preescolar es mostren elements simbòlicament relacionats amb l’ànima productiva
del capitalisme, com podria ser anunciar l’hora de l’esbarjo amb un timbre, com
se'ls indica als treballadors de les empreses que la seva hora de descans ha
arribat. Una altre relació entre el capitalisme i el model pedagògic actual que
ens demostra com es generen persones preparades per viure, justificar i
mantenir aquest model seria com dins de les aules s’imposen competències i es
premia o castiga segons si aquestes són assolides. Els estudiants han d'aprendre
sense cap tipus d'anàlisi els textos i continguts que el professor i el
programa educatiu plantegen, (així, com s'inicia una competència entre
diferents fabriques per la dominació d'un mercat plantejant la teoria
darwiniana de “la supervivència del més fort sobre el més feble”, és a dir el
més apte) implementant l'egoisme
egocèntric entre els individus que interactuen a les aules frustrant tot
sentiment de companyerisme i solidaritat que en el compartir diari pot sorgir. Karl Marx4 ja va criticar
l'educació capitalista afirmant que, si en un primer moment es va presentar com
a “civilitzadora i democratitzadora” del coneixement científic, amb el pas del
temps, a causa dels mesquins interessos que perseguia, es va convertir en
alienant i deshumanitzadora. Així
mateix, va sostenir que l'educació en ser un instrument de la lluita de
classes, concreta sabers impregnats d'un profund caràcter de classe. En el
transcurs de la història, les classes
dominants han monopolitzat l'educació en funció dels seus objectius i
interessos, despullant a les altres classes explotades del seu ple dret a
l'educació. Al mateix temps la dinàmica de globalització econòmica, regida per
uns mercats oberts, encara que discrecionalment a favor dels més poderosos, i
basats en criteris de competitivitat feroç, està posant en evidència la
necessitat dels països de comptar amb una població en la qual no solament una
minoria estigui molt formada sinó que tots els seus ciutadans i ciutadanes
estiguin suficientment preparats per exercir de forma eficient la seva
professió en els seus diferents nivells, i intervenir en la societat amb
criteris i valors que permetin que la societat funcioni.
4 Sociología y educación Textos e intervenciones de los sociólogos
clásicos, 1ª edición K. Marx , m. Weber , E.
Durkheim
En
termes generals el capitalisme ha reduït l'educació a qüestions operatives
bàsiques com saber llegir i escriure; sumar, restar, dividir i multiplicar;
certes habilitats i destreses domèstiques i tècniques; coneixements generals
coneguts com a “cultura general”. A nivell superior ha aconseguit incorporar
nous coneixements i pràctiques científiques però de forma esbiaixada, ja que
són adreçades a la “formació” dels tècnics i professionals per inserir-se al
cada vegada més competitiu mercat i que compleixin tasques funcionals al
sistema. Aquesta nova fórmula pedagògica, dins del sistema capitalista, entén el paper del professor com un
obstacle en el procés d'aprenentatge. L'alumne ha d'enfrontar-se solament
amb el material preparat pels experts. S'ha substituït la idea de transmissió
de coneixements per la nova fórmula d'aprendre a aprendre; es tracta que
l'alumne desenvolupi la seva intel·ligència formal guiant-lo cap a la resposta
sense que el professor intervingui més que com un mediador o un vigilant. L'educació
i el docent tenen un paper molt important en l'alfabetització informàtica que
tendeix a la formació dels alumnes per a la recerca, l'anàlisi de la informació
i la solució de problemes, per això és necessari que adquireixin destreses com saber
construir hipòtesis, realitzar recerques, interpretar dades, resoldre
problemes, analitzar i fer conclusions.
El
model educatiu capitalista genera mecanismes pedagògics unidireccionals, és
a dir, la interacció entre Professor-Alumne resulta nul·la ja que el mestre és
presentat com a “ser suprem” coneixedor de tot, plantejant l'educació com un procés
d’omplir amb gran quantitat d’informació els cervells de nens, nenes i joves.
No recau cap importància a la capacitat de critica i anàlisi que puguin generar
aquests individus en la societat, promovent així, l'individualisme i la
competència innecessària entre els estudiants, per demostrar qui pot aconseguir
millor nota coaccionant així qualsevol iniciativa de solidaritat entre els
éssers socials que interactuen entre sí dins de les diverses institucions
educatives. Aquest model provoca que els professors es declinin més cap als
estudiants que responen a un patró de conducta, busquen desenvolupar més als educands
que tenen cert coneixement “textual” en comptes de reclinar-se cap als altres
per aconseguir així una anivellació entre tots i potenciar el desenvolupament
com a futur immediat de la societat. En contrapartida al model actual, es
imprescindible comprendre les idees d’autors com John Dewey5, per qui l'escola era un microcosmos de la
vida social. Estava convençut que el desenvolupament
de la societat i comunitat depenia de les possibilitats de desenvolupament de
l'individu i de l'educació que
aquest rebia sota formes democràtiques; educació que, a més de transmetre
coneixements i conductes determinades, permetia que l'individu influís activament
en el seu entorn social. Dewey
sostenia que les transformacions que es produïen en les diferents estructures
de les comunitats obeïen als coneixements que l'individu assimilava a les
aules, i que les comunitats, eren o havien de ser, el reflex de l'escola i no
al revés. Amb aquesta idea es percep com la
relació entre educand i educador esdevé un element bàsic en la creació i gestió
del model de societat. En l’actual, les perspectives se'ns apareixen clares
perquè expressen una típica mirada des del passat. Però aquesta mirada no respon
a les necessitats actuals, i menys a les futures, de l'educació. Enfront d'un
món en el qual el problema són els canvis de paradigma en tots els aspectes de
la societat, les reformes educatives s'esforcen per respectar el model clàssic
escolar introduint-li nous elements que, al no formar part del model original,
no tenen suficient força com per transformar-ho. El que s'ha fet habitualment,
i s'està fent, és tractar de portar al seu màxim rendiment el model d'educació
conegut en occident a partir dels començaments de l'era moderna, sense tractar
de trobar una proposta emancipadora del passat. Per això les estratègies que es
duen a terme no estan sent suficients per donar respostes diferents per a una
societat que es perfila com a diferent, ja que aposten a millorar aquest
sistema educatiu, nascut de les necessitats de la revolució francesa i de la
revolució industrial, avui superades. És necessari situar-se fora d'aquesta
òptica, per plantejar-se un nou sistema educatiu. És necessari un canvi de paradigma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada