Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 20 de maig del 2013

institucions i control social



Guillermo Rendueles ens comenta que el treball s'ha convertit en una activitat molt dolorosa. Les persones han perdut el seu sentit en quant a la direcció en què enfoquen les seves queixes. Quan els seus éssers més propers ja no paren esment suficient en escoltar-los, es dirigeixen al metge a què els etiqueti amb alguna malaltia. És més fàcil assumir que una persona esta malalta que no pas que és infeliç. De forma involuntària, l’ésser humà necessita justificar els seus malestars cap a conceptes quantificables i a poder ser, que siguin tangibles. D’aquesta manera es pot afirmar que, el pitjor enemic de l'home és un mateix. Nosaltres som els que en realitat estem fent l'incorrecte, i com és comú en l'ésser humà, el millor és exculpar-se i culpar als demés, o en aquest cas a la divina mala sort de patir una malaltia. L’origen exacte del fet d’emmalaltir, és científicament imprecís. La psiquiatria i la psicologia, en general, com a institucions, són incompatibles amb els principis d'una societat democràtica i lliure, i han de ser abolides. En negar la validesa científica de la teoria de la malaltia no s'està negant la realitat de les malalties neurològiques, la bogeria, el crim, el consum de drogues i els conflictes socials. El concepte de malaltia mental va tenir la seva utilitat històrica, però en l'actualitat és científica, mèdica i jurídicament inadequat, així com moral i políticament incorrecte. S’ha de comprendre que l'etiqueta que es posa sobre una persona, resulta molt difícil desprendre's d'ella. Arriba a ocultar a aquest home o aquesta dona, perquè la hi identifica plenament amb el fet pel qual se l’etiqueta. El llenguatge dóna bona mostra de com la malaltia mental s'identifica com a únic tret de la personalitat dels qui la pateixen. Si té esquizofrènia, passa a ser “un esquizofrènic”; si sofreix depressió, és una “depressiva”. Fet que actualment no succeeix amb altres malalties, perquè a qui pateix càncer no se’l crida “cancerós”. Una vegada que la societat subratlla la diferència resulta molt difícil per a la persona ser acceptada. A més, la pressió interna que sofreix per assumir els estereotips d'incapacitat i inutilitat fa que els símptomes de la malaltia siguin més persistents i fomenten una sensació de discapacitat. Un fet que va facilitar molt l’etiquetatge i els estigmes va ser la creació del DSM-III, cobrint la necessitat de confeccionar una classificació dels trastorns mentals i així intentar desvirtuar un moviment com l’antipsiquiatria, que posava en dubte els fonaments de la psiquiatria convencional. L’augment de prescripció de fàrmacs també han ajudat a estigmatitzar les malalties mentals. Les institucions, tan penitenciaries com psiquiàtriques són el referent clau de l’estigmatització de les patologies mentals. Sobre el naixement d’aquests centres, no com a forma física, sinó com a institució, ens hem d’apropar a les paraules de Michel Foucault.
Explica que les diferents institucions que apliquen control neixen com a resposta de l’estat o del poder a una necessitat social i moral i que aquestes són l’espai on la societat necessita col·locar a la gent que pel seu comportament o les seves actituds no compleixen els paràmetres socials i morals per conviure correctament en societat. És important comprendre aquestes institucions des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i fa que tinguin sentit de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control com la presó i els psiquiàtrics, que componen la consecució d’un ordre social establert. Intenten que aquest ordre, en el comportament humà, es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. Des d’aquest punt de vista extern, s’observa com no són tan sols centres de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als demés integrants de com és castiga un comportament incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Quan parlem de control social, es referencia al grup de normes i regulacions de diferent tipologia i que son establertes per una societat per mantenir l’ordre dels individus i permetre el desenvolupament d’un nivell de vida organitzat i controlat. El control social pot aplicar-se de diverses maneres, tan a través de practiques socialment acceptades o també a través de la violència i la coacció. El control social sustenta a la població dins d’un ordre que, formalment tothom accepta, i que té com a finalitat generar una pau social i uns estils de vida organitzats i no conflictius. D’aquesta manera tots els membres d’una societat tenen que complir les lleis, els estatuts i les regulacions imposades per l’Estat sinó volen rebre el càstig pertinent. L’Estat, entès com a element repressor, ha de perpetuar el seu poder. Una dels mètodes és mitjançant l’educació. La pedagogia actual, lluny de crear noves actituds, reflecteix i confirma els valors i tinences que impregnen la societat existent. A tot el món les escoles són empreses organitzades i destinades a reproduir l'ordre social i polític establert. L'escola és un instrument de l'estat i crea la subordinació a ell. En aquest sentit Samuel Bowles i Herbert Gintis, diuen en seu llibre, “el sistema educatiu no és el mitjà que produeix les desigualtats socials sinó el que les perpètua”1. Qualsevol forma de poder ha de garantir la seva supervivència i sobretot la seva justificació. L’educació és un element clau, ja que permet crear persones amb uns criteris i uns valors determinats i a la vegada dotar-los de sentit. Així, veiem com les persones alienades i modelades al gust de la societat són incapaces d’obtenir una visió crítica, perquè la seva educació no els va ajudar, o no la van saber aprofitar per assimilar les regles del joc social de manera objectiva, per no sotmetre's a relacions socials alienades caracteritzades per la pertorbació, la desestabilització i la difícil comunicació.
1(S.Bowles i H.Gintis, Schooling in capitalist America, 1976 http://www.slideshare.net/carmenqr/bowles-and-gintis).

El subjecte alienat no té una actitud proactiva ni la capacitat per sortir de la seva situació de dependència. D’aquesta manera observem com l’educació pot ser un mitjà per el qual es confeccioni una falsa idea de llibertat, que permet moure i pensar lliurement a les persones, mentre el vigilant (l’estat) les observa i les corregeix. En relació amb l’educabilitat, els éssers humans quan naixem, tenim la necessitat de ser acollits per un adult.  Aquest, ja sigui a nivell escolar o familiar, guiarà a l’alumne en el seu creixement personal mentre estableix un vincle amb el seu entorn i la seva cultura. En aquest sentit, es crea una relació quasi indestructible del nen amb el medi, en la qual l’infant experimenta una llaç emocional indissoluble. Si s’educa als infants amb els valors instaurats en la societat actual, que promouen, entre d’altres, la alienació a les tecnologies i a l’estat, s’aconseguirà crear persones sense cap capacitat critica i amb personalitats obedients a l’ordre establert. Philippe Meirieu, ens diu, fent referència a aquest fet, que aquél que llega al mundo sea acompañado por el mundo… que sea introducido y no moldeado, ayudado y no fabricado”2.  L'educació impartida per l'estat cap als seus ciutadans al llarg de la història des del moment en que l'educació es va fer formal, amb les primeres escoles, ha estat usada per al control social i de la conducta humana. S’han creat individus que solament responen i viuen com vol l'Estat, amb la premissa de fer de la seva població "bons" ciutadans per a una sana i harmònica convivència. En aquest sentit, també s’ha hagut d’ocupar de l’oci. Una persona integrada en la societat ocuparà el seu temps en diverses matèries ben clarificades, el treball, la família, l’educació, l’oci o simplement es dedicarà a ell mateix.
Abraçant tots els elements exposats fins el moment és comprensible qüestionar el concepte de rebutjar la societat en la seva totalitat. Tots els elements que especifiquen la nostra forma de vida estan determinats per condicions que fins ara estan fora del nostre àmbit. L’educació, la política, la moral, els prejudicis, la cultura i tot el que forma la nostra consciència de societat, està corromput i modelat a gust de les formes de poder.

2Philippe Meirieu , Frankenstein educador, 1998 Editoral: LAERTES  

Nosaltres com a ciutadans ens queda poca força creadora i a causa, sobretot, del gran espai simbòlic que ens separa de les classes més poderoses i dominants. Ja no quedaria altre sortida que fer un “reset” i esborrar tot el que coneixem fins el moment per tornar a començar. Estic convençut que l’ésser humà no és dolent per naturalesa, no crec en la veritat eclesiàstica de què les persones naixem en pecat. D’aquesta manera si que seria possible crear un món millor, i sobretot un món de persones autònomes i amb capacitat i llibertat d’opinió. Rebutjant la societat en la seva totalitat entenc que s’intenta arribar a aquest punt. Esborrar i tornar a començar de nou. Les persones que ja han estat infectades per el virus dels diners, la corrupció i el poder difícilment encaixarien i comprendrien la necessitat d’un canvi tan dràstic a nivell social, econòmic i de pensament. No ens queda altre solució que promulgar aquest canvi. El premi Nobel de Física, Albert Einstein (1879-1955) va afirmar que "no pot resoldre's un problema pensant de la mateixa forma que quan va ser creat". Per aquest motiu és important generar un canvi de paradigma que promogui una transformació fonamental dels nostres pensaments, de les nostres percepcions i dels nostres valors. Aquest pensament sobre una modificació paradigmàtica porta amb si un canvi de la mentalitat occidental i conseqüentment una profunda modificació de la majoria de les relacions socials, així com de les formes d'organització. Amb tots aquests arguments, crec necessari el pensament crític de rebutjar la societat en la seva totalitat, per aconseguir canvis significatius i importants en les nostres vides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada