Nova mirada a la "discapacitat"

M’agradaria desenvolupar una crítica a la perspectiva en què s’enfoca l’atenció a la diversitat funcional.

Crec que és un col·lectiu que històricament sempre ha estat desprotegit i fins fa pocs anys, quasi abandonat i oblidat. Al llarg dels últims 30 anys l’atenció cap aquestes persones ha millorat i sobretot s’ha professionalitzat. Aquest concepte és clau degut a què s’ha passat d’una atenció d’hospitalitat cristiana i de “bona fe” a una atenció professional amb tot un marc teòric que justifica les metodologies emprades. Es podria fer una comparació amb el procés de professionalització que ha experimentat l’educació social, en què altres disciplines com la pedagogia, la psicologia o l’antropologia han aportat i aporten elements necessaris per construir una professió amb una base teòrica contundent. D’igual manera, l’atenció a la diversitat funcional s’ha teoritzat i s’ha especialitzat a través de diverses disciplines. Però en la pràctica actual, i en la majoria de serveis, s’empra una perspectiva enfocada cap a una educació unidireccional on les relacions s’estableixen des de la orientació educador-subjecte, i mai a l’inrevés. Hem interioritzat que el seu poder de decisió ha de ser limitat, que les seves accions han de ser controlades i que tot el que envolta la seva vida depèn de terceres persones. I aquesta perspectiva es considera normal i lògica, però crec que d’aquesta manera mai han estat els artífexs del seu futur, sempre han estat supeditats a les figures dels educadors, tutors o altres professionals. De manera indirecta crec que s’infravalora el potencial de les seves identitats, no es creu que siguin capaços de discernir entre el que els hi és profitós i el que no. Sóc plenament conscient de les limitacions que suposen algunes patologies, síndromes o malalties, i negar que necessiten l’ajuda, les indicacions i la presència de terceres persones seria irresponsable. Però jo proposo una perspectiva basada en el respecte cap a les seves identitats, cap a una mirada més d’acompanyar que modelar. Crec s’ha de confiar més en aquestes persones, en deixar més marge a les seves decisions, en fomentar, dins les possibilitats de cadascú, una verdadera autonomia. De la manera en què es treballa actualment, penso que enquistem els subjectes en la noció que tenim del concepte “discapacitat”, enlloc de reafirmar la visió que ofereix la diversitat funcional. Entendre el col·lectiu des d’aquest punt de vista implica comprendre les persones des del respecte i des de la projecció de les seves capacitats i no des de les seves limitacions.  

Entenc que aquesta manera de fer suposa un gran exercici professional, una pràctica crítica  i de reflexió constant sobre les intervencions.  No tothom està disposat a realitzar tal esforç, ja sigui per manca de temps, motivació o capacitats, però tot i així crec que hauríem d’enfocar les politiques d’intervenció, sempre que sigui possible, cap a actuacions que remarquin el verdader potencial del qual disposen totes aquestes persones.