M’agradaria desenvolupar una crítica a la perspectiva en què s’enfoca l’atenció a la diversitat funcional.
Crec
que és un col·lectiu que històricament sempre ha estat desprotegit i fins fa
pocs anys, quasi abandonat i oblidat. Al llarg dels últims 30 anys l’atenció
cap aquestes persones ha millorat i sobretot s’ha professionalitzat. Aquest
concepte és clau degut a què s’ha passat d’una atenció d’hospitalitat cristiana
i de “bona fe” a una atenció professional amb tot un marc teòric que justifica
les metodologies emprades. Es podria fer una comparació amb el procés de professionalització
que ha experimentat l’educació social, en què altres disciplines com la
pedagogia, la psicologia o l’antropologia han aportat i aporten elements
necessaris per construir una professió amb una base teòrica contundent. D’igual
manera, l’atenció a la diversitat funcional s’ha teoritzat i s’ha especialitzat
a través de diverses disciplines. Però en la pràctica actual, i en la majoria
de serveis, s’empra una perspectiva enfocada cap a una educació unidireccional
on les relacions s’estableixen des de la orientació educador-subjecte, i mai a
l’inrevés. Hem interioritzat que el seu poder de decisió ha de ser limitat, que
les seves accions han de ser controlades i que tot el que envolta la seva vida depèn
de terceres persones. I aquesta perspectiva es considera normal i lògica, però
crec que d’aquesta manera mai han estat els artífexs del seu futur, sempre han
estat supeditats a les figures dels educadors, tutors o altres professionals.
De manera indirecta crec que s’infravalora el potencial de les seves
identitats, no es creu que siguin capaços de discernir entre el que els hi és profitós
i el que no. Sóc plenament conscient de les limitacions que suposen algunes
patologies, síndromes o malalties, i negar que necessiten l’ajuda, les
indicacions i la presència de terceres persones seria irresponsable. Però jo
proposo una perspectiva basada en el respecte cap a les seves identitats, cap a
una mirada més d’acompanyar que modelar. Crec s’ha de confiar més en aquestes
persones, en deixar més marge a les seves decisions, en fomentar, dins les
possibilitats de cadascú, una verdadera autonomia. De la manera en què es
treballa actualment, penso que enquistem els subjectes en la noció que tenim
del concepte “discapacitat”, enlloc de reafirmar la visió que ofereix la
diversitat funcional. Entendre el col·lectiu des d’aquest punt de vista implica
comprendre les persones des del respecte i des de la projecció de les seves
capacitats i no des de les seves limitacions.
Entenc
que aquesta manera de fer suposa un gran exercici professional, una pràctica
crítica i de reflexió constant sobre les
intervencions. No tothom està disposat a
realitzar tal esforç, ja sigui per manca de temps, motivació o capacitats, però
tot i així crec que hauríem d’enfocar les politiques d’intervenció, sempre que
sigui possible, cap a actuacions que remarquin el verdader potencial del qual
disposen totes aquestes persones.
Molt d'acord amb tot el que exposes en aquest article. No obstant, crec que la gran resistència per a treballar des d'un altre enfocament és la por. Percebo, en la meva quotidianitat, por a donar marge a les persones discapacitades per prendre decisions o desenvolupar espais educatius on els individus tinguin més projecció. Hi ha la por a deixar de ser un "veritable professional" si no es controla o es posa un marc molt limitat a les seves accions. La por a equivocar-se fa que fem estrets aquests límits sense adonar-nos que aquesta estretesa també deixa poc espai per l'individu i massa per la discapacitat.
ResponEliminaTotalment d’acord. La por fa que actuem des de les nostres inseguretats i no pensant en ells. La por al descontrol, a que succeeixin fets desagradables, al que diran, etc fa que intentem tenir-los controlats i submisos. Per això sempre exposo que s’han de deixar que floreixin les seves identitats, que en molts casos han estat reprimides molt de temps, i permetre que siguin ells mateixos. I evidentment que aquests actes comporten riscos, com tot a la vida. Amb qualsevol acte on es produeixi un intercanvi educatiu sempre existeix la possibilitat al rebuig, a la negativa, a la disrupció. Però per això som educadors, per intentar torbar aquell punt on la persona es pot desenvolupar, moure, pensar i expressar-se amb total llibertat i sobretot amb seguretat.
EliminaSeguim en contacte!