L’altre
dia vaig atendre una dona víctima de violència masclista. Amb marques i
estigmes gravades al cos, visibles i emprades com un recordatori de qui posseeix
el poder. Igual que el senyal d’obligació que et posiciona i et marca el camí.
Són l’empremta distingible de la barbàrie, de la inhumanitat i de la situació
de violència que viuen les dones. No estic acostumat a viure-ho tant de prop i
això m’ha sacsejat.
La
dona, desolada perquè el seu exmarit va ser abusador (condemnat) i així i tot
ella va estar al seu costat. Potser per por o perquè no sabia que fer o perquè
no tenia alternativa. Però ara se sent culpable, perquè es pensa com a còmplice
de les atrocitats que va fer aquell home. En un instant de desesperació, ella
va demanar el divorci i per la condició de dominació, va cedir la custòdia dels
fills al seu exmarit. Ara no té res, lluny dels seus, sense llar i fins i tot se
sent invalidada per denunciar les agressions.
Jo,
mentre la mirava sentia terror per les conseqüències del patriarcat i la
violència masclista. És esfereïdor escoltar aquests relats i no em puc ni
imaginar el que deu ser viure-ho en primera persona. I el pitjor de tot és que
no és un cas aïllat, sinó que esdevé una cadena imparable de casos
d’assassinats, assetjaments i atacs contra les dones, perpetuats per homes.
Perquè al final tot ens porta al quid de la qüestió; la situació de desigualtat i d’opressió que viuen les dones pel fet de ser dones. I els agressors són homes.
No
tinc la solució, ni molt menys, i em costa pensar en com podrem abatre un
sistema que perpetua els estereotips de gènere i fomenta la desigualtat d’una
forma tan profunda i insistent. El camí serà difícil, dur i amb molts pendents
quasi impossibles de superar. Però aquesta brutalitat ha de tenir data de
caducitat, perquè no ens podem permetre com a societat més violacions, ni cops
ni amenaces. La sang comença a bullir i els ànims es van caldejant. I en algun
moment la situació estarà massa tensa per parlar de conscienciació, treball
comunitari i educació.
Per
les vides i el futur de totes les dones, no pararem de lluitar juntes fins que
aconseguim un món lliure de violències. Sigui quin sigui el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada