NO HACER NADA Y ACCIÓN SOCIOEDUCATIVA

No hacer nada no es perder el tiempo. Puede ser el acto más grande de disidencia en un entorno socioeducativo.

Es salirse de los protocolos, los horarios, las normas, el trabajo productivo o los dictámenes. Todo para acercarse a la persona, a su ser, a su alma y a su interior más subjetivo. Escuchar, mirarse, tocarse, bailar, hablar, sentarse, tirarse al suelo, estar callados o mirar el silencio… todos ellos son actos del “no hacer nada” para imaginar nuevas formar de habitar las relaciones. Nos regimos continuamente por horarios estrictos que nos condenan a sobrepasar el tiempo con obligatoriedades. Pautas hegemónicas que provienen más del poder normalizador que de la voluntad de hacer algo. Y cuando alguien asustado, al ver nuestra posición, se cuestiona lo siguiente: es que no haces nada. En realidad quiere decir: no haces nada productivo.

La preocupación por la producción en la sociedad del consumo tiene cierta lógica, pero de la misma manera hay que encontrar esas aberturas que nos liberen de ella.  Por ello, en mi práctica diaria intento ofrecer un espacio de ligereza y de acercamiento humano, aportando calidez y presencia. A veces las personas que circulan eternamente por las instituciones sociales, médicas o asistenciales carecen de esa oferta. Todos los profesionales les hablan, les dan órdenes, consejos, directrices, pautas, objetivos, tratamientos… yo incluido.

Por eso me pregunto, ¿esta manera de afrontar el sufrimiento no es acaso la representación viva de la inmediatez y la espontaneidad del capitalismo? ¿No son sino actuaciones volátiles y momentáneas que eternizan la dependencia del sujeto con dichas instituciones? Y en ningún momento sienten la presencia y la consciencia. ¿Dónde están los profesionales que miran los diagnósticos, las pantallas de ordenador o los informes mientras habla la persona? En la nube imaginaria del poder profesional. De esa manera no hay una persona delante de otra, hay un ser mecanizado delante de un ser humano.

Así, ¿qué acto más rebelde puede suceder en una institución total, que romper con sus dinámicas, aunque dentro de ella y formando parte de ella pero avanzando en dirección contraria? Cohabitar esos espacios, esos escenarios donde te saltas las reglas para no poner otras, ni ritmos ni maneras ni estacadas invisibles que frustran las palabras. Es parar el tiempo, apretar el “pause” en una sociedad liquida que todo se crea y a la vez se desvanece con una rapidez aterradora. Es presentarte con toda tu consciencia para modelar algo que previamente ya ha sido designado, estudiado y pautado. Es revelarte contra la inmediatez, contra la deshumanización de las relaciones para acercarte más a lo que nos une aceptando lo que nos diferencia.

De alguna manera, no hacer nada es liberarte de todo aquello aprendido, del imaginario conceptual y práctico que todos poseemos. Incluso también significa redimir del mismo concepto de no hacer nada. Es presentarse desnudos y despojados de cualquier coraza que nos proteja para crear momentos de verdadera horizontalidad. Es entrar en la realidad de los sueños para afanarse a ella y divagar sin impaciencias. 

Por eso creo que ofrecer el “no hacer nada” también es un elemento sustancial de las prácticas socioeducativas, y es más, creo que las personas tienen el derecho de que alguien se lo ofrezca. Aun así, todo esto me sugiere muchas preguntas sin respuesta, que a la vez me trasladan a la confirmación de mi necesidad de replantear y repensar continuamente mi lugar en el mundo social. 

Interdiversitat: un concepte entre la interculturalitat i la diversitat funcional

Seguint amb la línia del model social de la diversitat funcional, penso que és interessant realitzar una reflexió sobre com es viuen les diferències, ja que ajudarà a entendre les nostres relacions amb la dependència i l’alteritat que aquesta suposa.

Entenc la dependència com aquella relació que ens situa davant de l’altre, aquell alter ego que ens fa por, que ens ubica davant la vulnerabilitat humana. Ens demostra, i a la vegada ens apropa a la fragilitat i a la part més sensible de les persones. Per això, entenc que a través del contacte amb la dependència i amb l’acceptació de les diferències personals podem establir relacions més properes i humanes.

Proposant la interculturalitat com una relació entre iguals, on en paraules de San Román (1996, p105), «La relación y la comunicación se efectúan a través de las diferencias y las desigualdades», puc extreure similituds entre el concepte de interculturalitat i el de diversitat funcional. Entenc que la nostra realitat és creada per totes les construccions socials i mentals que estan configurades en el nostre entorn. Per tant, tot allò que percebem i pensem forma part del nostre procés de creació constant d’identitat. Així, tota persona que interactua i  participa de la nostra realitat és una font de riquesa. Aquest concepte va molt lligat al d’interdependència (Pie, A. 2012), ja que ens fa entendre que sense tot el que és extern no som ningú. Ens ajuda a comprendre la necessitat dels altres, de la cura, del tracte, de tot el fet simbòlic, simple i quotidià. Les nostres xarxes socials es poden estendre més o menys segons les necessitats o voluntats subjectives, però crec que és evident que depenem dels altres per formar-nos com a jo identitari.

Amb aquesta relació amb l’entorn es genera un diàleg necessari, que ens ajuda a fugir d’etnocentrismes que ens acosten a unes relacions que es generen a través de la negació de les diferències. Amb aquest concepte es naturalitzen i s’entenen com a potenciadors d’habilitats que a conseqüència d’unes característiques personals fomenten altres aspectes d’una persona.

Entenem que a través d’aquest diàleg tot allò que diferencia una persona d’un altre és entès com un enriquiment cultural del qual es beneficia tota la comunitat. Així, es reivindica el dret a defensar les diferències dins d’un context global d’igualtat i de manera horitzontal. Perquè, la qüestió és que sovint aquestes divergències fomenten la no identificació amb l’altre, com a part del mateix grup. Els individus tendeixen a atribuir-se a si mateixos trets positius en un grau major que les atribucions realitzades als altres grups de la societat. Així, la normalitat social i política, i tot el que s’allunya d’aquesta realitat, és incomprès i etiquetat a base de categoritzacions, diagnòstics i prejudicis. Aquest fet provoca un distanciament, ja que separa més les parts en el moment que propicia una autovaloració positiva de cada grup. Cada una de les parts entén que la seva postura és la correcta i l’altra està equivocada. El grup que s’allunya de la normalitat funcional i cultural (discapacitats, immigrants, prostitució, salut mental, etc) percep que no són acceptats, i això els fa reflexionar sobre les seves pèrdues, viuen el rebuig i se senten allunyats de la seva posició.

Com a conseqüència, reivindiquen que no se'ls exigeixi ser semblants a la majoria i així evitar que aquesta, justifiqui les seves conductes a causa de les diferències. Aquestes, servirien per unir al grup, de tal forma que el que intenten els subjectes és aproximar-se molt més a l'ideal normalitzador. Però aquest acostament és doblament dificultós, ja que són persones excloses per la seva condició i pels estereotips i prejudicis contra les seves identitats.

El poder terapèutic de la societat insisteix a neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris, ja que són elements “no útils” en tot el joc productiu de la societat capitalista. Les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan dissenyades per a què l'individu visqui en una constant precarietat i exclusió però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. Les persones amb “discapacitat” no són funcionals en la societat, simplement en queden al marge.

Són exposades en un espai allunyat de la realitat social, on no han de “fer quelcom” ni tampoc s’espera que ho facin. Queden reduïts en territoris inhòspits on ningú els necessita i no se’ls requereix pel funcionament global de la societat. És més, la societat estaria millor sense aquells etiquetats de “discapacitats o malalts mentals”. Es defineix comparant-lo amb un tumor cancerigen, on es fa necessària la seva extirpació, pel bon funcionament homeostàtic del cos, en aquest cas el cos social. Aquesta inventiva ens porta directament al concepte d’eugenèsia, que implica prevenció. S’intenta millorar, prevenir i eliminar els defectes de l’ésser humà, tant de salut com de conducta, per tal de perfeccionar l’espècie. S’acosta la idea d’higiene al cos social. En aquest punt totes les intervencions higienistes (i a la vegada eugenèsiques), es justifiquen sota la moralitat del progrés. Es realitzen les actuacions pel bé de la comunitat. D’aquesta manera apareix l’higienisme, amb la premissa d’eliminar totes les diferències, considerades errònies o socialment incorrectes. Es crea un control social on tot queda registrat i on es vincula la discapacitat amb la malaltia.

Com a resistència a aquesta situació, es proposa un diàleg que ens apropi a uns recursos igualitaris que fomentin una significació i una apropiació subjectiva de les diferències però que a la vegada propiciï una integració i una acceptació d’aquestes per part de la comunitat. Un concepte important és normalitzar les diferències perquè si no es tendeix a, en paraules de Rodrigo (2006 p139):  “buscar diferenciar para excluir”.

Com a éssers socials construïm una realitat quotidiana en la qual establim uns paràmetres generals de percepció hegemònica d'allò que ens envolta. Aquesta realitat la construïm segons com ens socialitzem, i l'acceptem com a vàlida i inqüestionable, ja que inconscientment ens dóna estabilitat i confort de saber que tots vivim i percebem allò que ens envolta d'una mateixa manera. Però s’ha de ser previnguts en no estandarditzar aquesta realitat com a única, valedora i irrefutable perquè ens faria caure en la ingerència i en la superioritat que caracteritza l’etnocentrisme.

En la nostra societat rehabilitadora, es viu un procés d’aculturació i una imposició de la cosmovisió personal i subjectiva. A la persona ja no se li ofereix la possibilitat de viure tal com ella defensa o vol, amb els seus costums, actes, llenguatges i particularitats, sinó que se li imposa una assimilació de la sociologia dominant per adquirir una identitat que en realitat no li correspon. En paraules de Jordi Garreta (2003, p55): “la absorción consistirá en la inserción completa en la sociedad perdiendo las particularidades diferenciales”

Per superar aquests obstacles, es proposa estar atents a les similituds, relativitzar la importància de les diferències i profunditzar en els simbolismes dels contrastos funcionals i culturals. Tot això ens porta a un acostament, a una relació propera i entenedora. Ens serveix per fugir d’actituds, provocades per la por i el desconeixement, que neguen una acceptació de la diversitat. D’aquesta manera proposo el concepte de “interdiversitat” on agafant els conceptes claus de la interculturalitat s’extrapola a les diferències funcionals amb l’objectiu de reconèixer-les i promoure una convivència en la diversitat sense ànim de rehabilitar ni modelar.

De la mateixa manera que la interculturalitat promou una assimilació de les diferències culturals, la interdiversitat fomenta una assimilació de les diferències funcionals. En un territori multicultural les persones conviuen, però no interactuen, no es relacionen. Per això, en un espai intercultural els subjectes i les cultures que els acompanyen interactuen i s’entrecreuen sense estructures jeràrquiques ni imposicions. La meva proposta és generar aquest teixit però amb la funcionalitat humana. Que les persones es relacionin a través de les diferències, interactuïn des de relacions horitzontals i properes sense por a ser jutjades o etiquetades per les seves funcionalitats.

I el tercer sector, quan ens mobilitzarem?

El tercer sector, en general és finançat per institucions públiques i/o privades. Per tant, no és un sector productiu capaç d’autogestionar-se econòmicament. Tenim clar que altres àmbits, com són l’educació i la sanitat, constitueixen elements que no creen directament uns beneficis econòmics però que són serveis essencials per cohabitar amb dignitat en una societat del benestar.

Per altra banda, en aquest país tenim la sort de gaudir d’una xarxa gegantina de serveis destinats a l’atenció a les persones que provenen d’entitats privades com associacions o fundacions. Són serveis que donen cobertura a tot el que el sistema públic no cobreix, perquè no hi ha recursos econòmics ni materials, ni tampoc voluntat per fer-ho. També, aquesta situació permet cert apoderament de l’àmbit civil en tant que és la població qui organitza i gestiona aquestes entitats. Però el problema resideix en la dependència econòmica que es genera i en la precarietat laboral que moltes entitats es veuen abocades a oferir.

Les persones que ens desenvolupem en aquest sector, generalment treballem moltíssimes hores, amb càrrecs de responsabilitat humana i percebent unes retribucions econòmiques ínfimes. Els convenis laborals són ridículs i a causa de la dependència econòmica i la situació financera global encara es retallen més. Fins quan aguantarem? Fins quan treballarem amb sous precaris? Perquè està tan infravalorada la cura i el tracte com a responsabilitats en les figures professionals?

Aquests dies, els treballadors dels transports públics estan utilitzant l’oportunitat i el benentès del congrés de mòbils per tal d’exigir els seus drets laborals. No entraré a valorar aquesta vaga, però sí que m’ha fet pensar que el tercer sector també hauríem de plantar-nos en algun moment i demanar unes condicions laborals a raó de la nostra responsabilitat pública i col·lectiva.

La nostra tasca és igual d’important que la d’un mestre, o la d’una metgessa o de qualsevol altre professional del “sector serveis”. Estem atenent persones i ho fem des de la voluntat de canvi i de transformació comunitària. Però la idiosincràsia d’aquestes professions queda enterbolida per la visió caritativa de l’atenció social. Nosaltres repliquem; ara ja no és caritat, són serveis públics per i de tothom. Som una part imprescindible dels mecanismes socials i culturals, som una part simbiòtica del cos sociològic en tant que se’ns necessita i nosaltres necessitem a la comunitat. Però com que històricament aquesta tasca s’ha atès des de la caritat cristiana i des de la bona voluntat de persones altruistes, avui en dia encara en paguem les conseqüències. On des de fora se’ns observa com “mira que bones persones són que ajuden als desafavorits”. Així, cridem ben alt: ja no ajudem sinó que atenem, apoderem, acompanyem, alliberem, oferim espais, donem veu, estem al costat de... Ja no parlem d’assistència sinó d’accions socioeducatives, i per tan som professionals especialitzats en aquestes tasques.

Des d’aquest vessant professional s’ha generat un cos teòric que ens dóna la consistència necessària per justificar les actuacions. Així, crec que ja és hora que se’ns consideri com a professionals qualificats i les remuneracions estiguin en relació amb aquesta professionalització.

Parlant amb diferents persones del sector, ens sentim infravalorats, mal pagats i molts cops desprotegits per l’amenaça de la cancel·lació de les concertacions, aportacions i/o subvencions econòmiques. Ja no és que negociem a l’alça les nostres condicions, sinó que tractem de sobreviure en un sector desvaloritzat i deshumanitzat. Penso que com a col·lectiu hauríem de fer una reflexió entorn la defensa de la nostra identitat. Però també com a societat, seria necessari repensar el compromís amb aquesta part comunitària, que d’una manera o altra tots i tenim part de responsabilitat.

Els límits de l’acompanyament com a pràctica socioeducativa

En quin punt ens hem d’allunyar com a professionals per tal de deixar caminar sols als subjectes? Quan passa a ser directiu un acompanyament?

Aquestes preguntes han esdevingut una de les qüestions claus en els meus replantejaments conceptuals i metodològics. Avui en dia encara em costa discernir o entreveure la línia on s’acaba un acompanyament i comença una acció directiva o invasora.

Quan habitem les zones d’exclusió, on el patiment és un tret significatiu, les demandes recobren un sentit d’urgència que a vegades ens pertorben la serenor subjectiva. Aquesta urgència, ens transporta a una petició de resolució immediata de la demanda exposada. Tant el subjecte com nosaltres necessitem atenuar el sofriment, sobretot per la mancança cultural que no ens permet obtenir una visió més global d’aquesta aflicció. En una societat indolora, on tot acte de pertorbació de l’estabilitat mental és atenuada amb teràpies i processos medicamentosos, no queda lloc pel patiment.

Per tant, la manera en què els professionals atenem les demandes, sobretot quan provenen d’aquestes zones ombrívoles de foscor i aïllament, ens permetrà entreveure la diferència i la línia entre el que pot significar un acompanyament o una assistència caritativa o invasiva.

Tenim clares algunes pautes i llenguatges que a poc a poc hem anat mudant en l’àmbit social, per passar del paradigma de la caritat al paradigma de l’apoderament. Però quan ets a la trinxera, quan el que toca no és reflexionar davant d’un full en blanc sinó que davant teu tens una persona demanant ajuda, els elements culturals, subjectius i metodològics entren en joc i s’han de conjugar.

Des de la vessant conceptual, l’acompanyament sorgeix  com una pràctica més oberta a la diferència, més pròxima a la idea d’etnografiar que d’ajudar o assistir. Per tant, s’ha de deslligar de la terapèutica clàssica, acompanyant en el procés de descoberta i de creació en relació a una demanda. En un procés d’acompanyament la persona marca les pautes, decideix quan vol continuar i quan vol parar, es genera un espai d’acolliment des de la sensibilitat que comporten les relacions horitzontals.

Per això, és necessari que el professional es deslliuri del saber expert com a única veritat per caminar al costat de la persona en tant que valedora de coneixements legítims. Per baixar al pou de l’altre amb respecte,  (Planella, 2014) un respecte pels temps, les paraules i les decisions preses.

Així, l’acompanyant és una persona que acull i rep, però que no disposa d’uns objectius generals basats en una solució, sinó que més aviat és qui obre portes que condueixen a nous interrogants, a noves preguntes. Aquestes es basen en les demandes dels subjectes, en entendre les seves expectatives, el seu patiment, les seves intencions, en definitiva com afronten les seves històries de vida. Així, en paraules d’Asun Pié (2012, p37) “s’escolten els significats que dóna el subjecte a allò que s’esdevé en el seu interior i en el seu entorn”. En definitiva, és fugir de prediccions i de veritats fundades sobre ideals normalitzadors de la realitat, per acostar-se a un capturar el punt de vista dels qui hi estan implicats.

Però tot i la clarificació de la nostra posició davant els subjectes, en certs moments l’acompanyament es pot esvair deixant pas a altres formes d’ocupar la figura professional.  Per això, crec que és necessari aportar elements pràctics al concepte d’acompanyament.

• Davant la urgència de moltes persones cal donar temps. Aquest, ens dóna una lleugeresa i certs moments de reflexió que ens doten d’eines i recursos. Ens movem indefugiblement amb el temps, emmanillats al seu pas. Però ens dóna saviesa i experiència, i oferir-lo també és un acte de solidaritat en una època on la liquiditat (Bauman.Z) ha ocupat les relacions. Per tant, el temps és un recurs antagònic a la immediatesa del capitalisme, és una arma d’apoderament.
• Acceptar la nostra pròpia debilitat. Per mostrar-nos persona davant d’altres persones, és necessari admetre les nostres flaqueses. Fugir de les superheroïnes i superherois que poden amb tot i contra tot. Retornar-nos a la part emocional ens connecta amb la part més humana de les intervencions.
• Escoltar activament. Interessar-se des de la seva implicació en la relació. No és el mateix sentir que escoltar. L'escolta activa és un acte volitiu, és el primer pas i el més difícil, i ens ha de permetre el fet d'intentar acollir i comprendre. Per això, l’arquitectura i les condicions de l’espai on acollim els subjectes és clau per transmetre aquest acolliment proper i poder escoltar les seves demandes.

Aquestes només són algunes de les aportacions annexes a la conceptualització de l’acompanyament com a pràctica socioeducativa. És evident que n’hi ha moltes més. Però crec necessari reflexionar-hi per tal de generar alternatives que partint de la ignorància i de l’atzar comportin grans dosis de vida en territoris desinstitucionalitzats.

La racionalització de la criança

És innegable que l’estudi de la ciència ens ha permès evolucionar com a espècie. Hem solucionat qüestions dificultoses que ens plantejaven greus dificultats, des de l’invent de la roda fins al descobriment de la penicil·lina. Són avenços que sense cap pretensió idíl·lica han provocat una marca en la història de la humanitat.

Ara, en la postmodernitat algunes persones es qüestionen l’ús massiu de la tecnologia, en tant que correm el perill de deshumanitzar tot el que fins al moment ha estat colonitzat per les relacions, les mirades, les paraules... En definitiva, defensen que alguns elements tecnològics ens roben espai a les persones.

Aquest afany tecnològic, també s’ha transportat al món social, cultural i educatiu. Ara, els projectes s’han d’avaluar com si fossin experiments de laboratori, amb grups control, grups tractament, dades, estadístiques, qüestionaris i molta burocràcia. Segons es diu, és l’única manera d’assegurar que un projecte funciona i aconsegueix els objectius marcats. Per tant, tornem a tecnificar i quantificar allò que era voluble i impalpable.

La criança dels nostres fills, sembla que també esdevé una llaminadura per aquells amants de la quantificació de la vida. Algun personal sanitari i social, (pediatres, ginecòlogues/egs, llevadores, infermeres/ers, educadores/rs...) ens extenuen amb discursos basats en termes científics. Que si el cervell fa això, que si s’ha demostrat allò altre, que si les proves indiquen no sé què... tot davant de situacions on el que fem com a pares i mares no els acaba de convèncer. Per mi, és el discurs de la por i la ciència davant la intuïció humana.

Però on queda la part genuïna que tots i totes tenim a dins? De veritat hem de fer cas de metges amb cara graciosa com l’Estivill? que ens diuen:

“...lo más probable es que en ese momento esté llorando a moco tendido... Ni caso. Seguid hablando como si nada...”

El seu estudi està basat en dades científiques, i ell mateix aporta aquestes dades. Però retornant als nostres orígens, recordant que som mamífers, em pregunto en quin moment de l’evolució ens hem perdut tant per deixar plorar els nostres fills i filles sense atendre’ls o deixar-los dormint allunyats de la nostra protecció.

Quin altre animal mamífer estableix aquesta relació amb les seves cries? I quin utilitza la ciència per sobre del que sent com a mare o pare? És clar que la resposta és cap. La primera relació d’afecte que experimentem com a éssers humans és amb la nostra mare, esdevenint una connexió simbiòtica ineludible en tant que la mare necessita el nadó en la mateixa mesura. Desestabilitzar aquest primer contacte amaga un rerefons ideològic.

Així, aquesta desafecció i abandonament (per molt que sigui momentani), aquesta necessitat de deixar sol algú davant una demanda, aquesta voluntat d’aprendre a base d’aïllament... només em condueix a la perpetuació del model hegemònic del capitalisme. Soles davant el perill, soles davant la por, soles davant les adversitats, soles davant l’aïllament. És l’educació perfecta per un sistema individualista i egoista.

Tot i aquesta conjuntura, cada cop s’obren més projectes en favor d’una criança respectuosa. Promouen el contacte físic, la confiança amb les decisions preses, l’autoregulació dels infants, la lactància a demanda i altres iniciatives que ens transporten cap a l’origen genuí de les nostres intencions.

En els últims anys, les escoles d’aquest tipus estan florint com a bolets, els grups de pares i mares que s’ajunten són cada cop més nombrosos i els projectes de pre-part, part i postpart respectuós també augmenten significativament. I això només és símptoma que ens estem apoderant. Que s’ha decidit passar a l’acció davant un discurs oficial que no agrada. La racionalització està deixant pas a la improvisació i la intuïció.

Les mares i els pares que no estem alienats amb la desafecció produïda en els discursos en l’àmbit clínic i educatiu estem buscant alternatives i les estem trobant. Per això, es veu cert aire d’esperança. Podem utilitzar la ciència per aprendre, conèixer, evolucionar i augmentar la nostra qualitat de vida, però per damunt de tot, seguim sent mamífers i seguim el nostre instint.

Per altra banda, aquesta situació hauria de ser un senyal d’alarma per les institucions mèdiques, socials, culturals i educatives.  Estan observant, en el rol d’espectadors atonits com cada cop, més mares i pares ens allunyem de la normalització imposada i ens acostem a altres mirades menys racionalitzades. 

Crec que la reflexió és necessària per induir a una autocrítica estructural d’unes institucions que no deixen espai al saber profà. 

Carta d’agraïment a la meva companya de vida, a una Doula i a una consultora de lactància

Aquest viatge va començar fa uns mesos. Teníem clar que volíem tenir un fill o una filla però en realitat no en sabíem massa sobre l’embaràs, el part, el post part, la lactància i sobretot el que envolta aquest món tan meravellós.

Jo, sempre he tingut la petita intuïció que les coses no passen per casualitat, que quan busques, trobes; i nosaltres vam trobar. A la primera visita a l’ambulatori ens va acollir una llevadora que tenia aquesta màgia especial, que et fa sentir a gust, segur, amb confiança i t’emociona quan parla. En aquell moment no vaig intuir que no seria l’única persona que durant tot aquest procés ens provocaria aquell terratrèmol d’emocions. Ens va mostrar com la maternitat és cosa de paciència, amor, respecte i consciència. Que ens deixéssim portar per les nostres sensacions i que el més important era cuidar-nos i respectar els senyals que dóna el cos.

Aquesta primera trobada ja ens va obrir la mirada cap a un part respectat. Després d’endinsar-nos en aquests escenaris i conceptes nous, ens vam apuntar a una formació de pre part al Mare Nostrum, un espai de Salut Familiar. Aquest va ser el segon lloc clau de la història, l’obertura on es van gestar els preparatius de l’intens viatge. Allà, entre altres persones (Àngels Massagué, Sofia Gil, Vanessa Mata), totes elles amb una llum espectacular, vam conèixer a l’Anna Mª Morales i a la Vanesa Ibernon. L’Anna és consultora de lactància i la Vanessa és Doula.

L’Anna, durant la formació ens va contar d’una manera molt explícita, tot allò que no t’expliquen i que és necessari saber. Aquells detalls essencials que retornen a la humanitat el que sempre ha estat seu, les decisions sobre el propi cos i el respecte per la dona durant el part. Igual que la resta de mares i pares que fèiem la formació cada cop estàvem més decidits en el que volíem i en el que no. A causa de la proximitat i seguretat que ens transmetia, vam demanar a l’Anna que ens fes de consultora de lactància en el post part. En una d’aquestes narracions, també ens va parlar de la figura de la Doula, i la importància que té en tot el procés. Decidits, vam contactar amb la Vanesa per fer una primera trobada.

Quan vam començar a parlar, tots tres vam quedar copsats per la intensitat energètica que ens unia. Crec que són coses que no es poden explicar amb paraules, simplement veus que tot flueix, que és fàcil i agradable. Des del primer moment vam tenir clar que volíem que ella ens acompanyés.

Amb la Vanesa ens vam trobar més cops abans del part, per seguir coneixent-nos i establir vincle afectiu. És important en tant que estaria present en un moment tan íntim i personal com és el naixement de la nostra filla.

Durant tot l’embaràs sempre havia fet imaginaris sobre el dia del part, amb els meus dubtes, interrogants i altres qüestions que em podien inquietar. Però quan va arribar el dia, tot això es va esvair en un corrent de fum. Gràcies a la formació que havíem fet, i a l’acompanyament de la Vanesa, vam començar el treball de part a casa durant força hores. Allà va començar el viatge final.

Seguidament va apropar-se el moment del part, que també va esdevenir una història increïble. La meva companya estava en un món a part, endinsada en el subconscient personal i entregada totalment. Va ser tot molt intens però indefugiblement bonic. No hi ha manera d’explicar racionalment el fet de veure sortir vida de dins d’una persona que estimes amb bogeria. Crec que són moments que marquen una existència.

Per això, aquest relat és per agrair eternament el treball fet per les professionals del Mare Nostrum (en especial a la Vanesa i a l’Ana) i per l'admirable fortalesa, decisió i valentia de la meva companya de vida Espe.

Vanesa, et voldria donar les gràcies per acompanyar-nos en aquell viatge amb tant d’amor. Gràcies per respectar les nostres decisions, els nostres temps i les nostres necessitats. En algun moment vas dir que quasi no havies hagut de fer res, però tant l’Espe com jo et diem que vas fer moltíssim. Ens vas donar seguretat, confiança, tendresa, amor i vas permetre que l’Espe entrés en un estat inconscient tan necessari en aquell moment. Gràcies també pels consells que ens vas donar abans i després del part, i sobretot per haver acceptat ser la nostra Doula. La Nora, la Espe i jo estarem eternament connectats amb tu.

Anna, la teva presència i les teves paraules han estat vitals per aquest viatge. Metafòricament ens has ajudat a preparar les maletes, a decidir quina roba agafar, si anem amb cotxe o avió, a instal·lar-nos i a aprendre a conviure en aquest nou país que és la maternitat i la paternitat. Sense els teus consells, les teves representacions i sobretot sense la teva tendresa a l’hora de comunicar-te, mai haguérem viscut igual aquests moments. També donar-te les gràcies per la teva dedicació cap a nosaltres, una altra vegada, ens omples de seguretat i de confiança.

Espe, que puc dir-te que no t’hagi dit... M’has regalat el millor moment de la meva vida i junts hem fet possible l’existència de la Nora. Crec que mai havia experimentat la felicitat en un estat tan pur. Ens queda un llarg camí per endavant però el prendrem com hem fet sempre, amb pauses, reflexions i consciència. També dir-te que vas fer un treball que poca gent aconsegueix, vas evadir-te, centrar-te i sobretot et vas respectar. Crec també que poca gent té l’habilitat d’escoltar-se el cos com tu ho fas, i això de ben segur que et farà ser una gran mare. A part, llueixo l’enorme capacitat que tens per estimar. Jo també t’estimo, i molt.

Finalitzo i em quedo amb una frase que ha dit la Espe:

Si pogués regalar alguna cosa a una dona embarassada, li regalaria a la Vanessa i a l’Anna.

Sensibilidad, Salud Mental y Educación Social

Para todos aquellos que tenemos alguna relación con la salud mental, hemos oído muchas veces que personas con diagnostico se autodenominan: personas sensibles o con mucha sensibilidad. No solo me refiero a aquellos diagnosticados de Alta sensibilidad, sino más bien quiero hacer referencia a la subalternidad en la cual viven los trastornos mentales, los diagnósticos y la salud mental en general, donde la sensibilidad es un tema recurrente. 

Antes de empezar creo que es necesario deconstruir la palabra etimológicamente. 

La palabra sensibilidad viene del latín “sensibilĭtas” y significa “cualidad de poder sentir estímulos, por medio de los sentidos”

Si analizamos el ser humano y su sufrimiento des de la óptica de la diversidad, podemos entrever que toda persona indistintamente de como sea, es capaz de sentir. Por lo tanto, es capaz de ser sensible. 

En este sentido, la RAE nos dice que, 

sensibilidad.

(Del lat. sensibilĭtas, -ātis).

1. f. Facultad de sentir, propia de los seres animados.

2. f. Propensión natural del hombre a dejarse llevar de los afectos de compasión, humanidad y ternura.

3. f. Cualidad de las cosas sensibles.

4. f. Grado o medida de la eficacia de ciertos aparatos científicos, ópticos, etc.

5. f. Capacidad de respuesta a muy pequeñas excitaciones, estímulos o causas.

Me llama la atención la descripción 2 donde aparece el concepto “Propensión natural” dado que se concibe como un hecho intrínseco “a dejarse llevar de los afectos de compasión, humanidad y ternura”. Así, deducimos la sensibilidad por una cuestión emocional que va de serie en el ser humano, como un distintivo más dentro de la ecología de elementos que caracterizan una persona. 

Esta introducción es relevante en tanto que demuestra como la sensibilidad es inherente a nuestra especie. No hay personas insensibles, no hay nadie emancipado del dolor, ni del propio ni del ajeno. Entonces, ¿Por qué se castiga ferozmente a las personas sensibles? ¿Por qué expresar lo que uno siente es símbolo de fragilidad y no de humanidad? ¿Qué relación tiene esto con la salud mental? 

La sensibilidad hace de puente hacia la compresión de los demás. Nos acerca hacia el otro, como legítimo otro. Nos conduce por los senderos de la emoción ajena, como condición de lo vivo y de lo subjetivo. En su sentido, la sensibilidad nos habla de alteridad y de comprensión, de empatía y de cercanidad. Sin ella, seríamos solo seres aislados y mecanizados. 

Aun así, también cabe destacar que no todos somos ni debemos tener el mismo sentido de sensibilidad. Partimos de contextos, entornos e historias diversas en tanto que sujetos particulares. Pero esta nos asegura evadirnos de ser sujetos impasibles, dominados y acríticos. La sensibilidad nos proporciona esa abertura del horizonte, nos revela más complejidades de un escenario y por lo tanto nos apodera. En palabras de Alejandro Reisin (2005) “La sensibilidad habilita el pensamiento creativo y éste es fundamental para poder tener una visión crítica del mundo”

Entonces, ¿qué ocurre con la salud mental y la sensibilidad? 

Los sujetos con diagnóstico de salud mental han sido expropiados de sus palabras. Sus ideas se han evaporizado dando paso a conceptos borrosos que nada tienen que ver con la razón hegemónica. Por ese mismo hecho, su relación con el entorno solo se ha construido des de la vertiente médica. Sus vidas han sido colonizadas por discursos bastante alejados de lo humano y lo social. 

Pero la experiencia y la teoría nos avalan en la crítica de la insensibilización de las personas diagnosticadas. Esas personas tienen una sensibilidad especial, diferente, incomprensible para la mayoría y eso provoca miedos ante situaciones desconocidas. Son sensibilidades diversas que han sido reprimidas por fármacos y especialidades profesionales.

En esta sociedad se aleja la comprensión del otro a un segundo plano, se discrimina aquellos que traspasan la frontera de la individualidad, aquellos que no miran al imaginario social de una forma obediente. La salud mental produce inquietud, y en una comunidad extremadamente individualista es difícil encontrar un lugar a los que ocasionan turbación. 

De esta forma, las personas que no responden al modelo inhumano de la sociedad postmoderna, son clasificadas de débiles, de enclenques, de deleznables: de sensibles. Se utiliza como un adjetivo peyorativo, como algo malo que hay que remediar, como un desperfecto, una lacra, un deterioro. En el capitalismo hay que ser fuerte, si no, te pisan y te comen. 

Por eso, des de la Educación Social creo que es importante analizar que para subsistir en una colectividad como la nuestra es esencial percibir al otro, notarlo, olerlo, inscribirse en su subjetividad. Hacer este ejercicio de extroversión requiere de otro más profundo quizás, pretende una recóndita mirada introspectiva para ver nuestra propia sensibilidad. Si nos reconocemos como sensibles, podremos reconocer al otro de la misma manera. Así, en el acto educativo o en las prácticas socioeducativas nuestra posición será diferente porque indagaremos en la alteridad des de lo sensible y no des de lo clínico, lo dogmático y lo puramente superficial.

Filosofia a la presó. Carències en l’anàlisi d’una institució total

per resumir aquest documental, extret de la pròpia pagina:

http://www.media314.cat/ca/programa/filosofia-a-la-preso/

Durant 11 setmanes, a la presó de Lledoners, prop de Manresa, set presos i set estudiants de dret d’ESADE participen en una sessió de dues hores de diàleg Socràtic que comença amb filosofia però que ràpidament gira cap a l’experiència vital (felicitat, por, responsabilitat, justícia…). Els dos grups són diametralment oposats: cada pres té una història dura que es reflecteix en la seva mirada i en cada porus de la seva pell; els estudiants, de famílies benestants, s’enfronten per primer cop als efectes del que estudien en els llibres

La meva opinió és que es va produir un reduccionisme ideològic en l’anàlisi d’una institució complexa, que requereix i es mereix molta més profunditat reflexiva. En primer lloc comentar que la meva crítica no va enfocada a la classe benestant que representen els estudiants d’ESADE. En realitat, tant és de quina universitat i classe social fossin, aquesta no és la qüestió.

Retransmetre un documental a la televisió pública simbolitza donar empenta i visibilitat a un tema en tant que l’audiència és suficientment significativa com per generar debat social. Per tant, crec que si es vol reflexionar sobre les presons, cal un apropament molt més ampli i meticulós que el presentat.

En cap moment es van tractar les lògiques de tancament en institucions totals, com aquestes interfereixen en la vida pública i col·lectiva o com el control social intervé en les identitats personals. De quina manera s’articula la presó com a mitjà de coerció? Quines inèrcies esdevenen allà dins? Perquè no s’accepten els errors judicials i s’han d’acceptar els delictes forçosament? Perquè es manté un model basat en la rehabilitació, quan aquesta és totalment infructuosa?

Cal analitzar com la presó és un escenari on totes les activitats passen al mateix lloc, amb la mateixa gent, amb el mateix horari, sota la mateixa autoritat. Es produeix el que Goffman anomenava la mortificació del jo. La identitat personal queda substituïda per una identitat institucional. En aquesta inèrcia els presos queden reduïts a mecanismes processals que res tenen a veure amb un apropament cultural o social, si no que més aviat viuen forçosament una aproximació a la normalitat hegemònica carcerària.

Per altra banda, la presó també esdevé un residu on aparcar tot allò sobrant de la societat, aquella gent que no serveix ni per viure en els marges. Aquells subjectes que han traspassat les línies de la moral, l’ètica i les normatives socials, jurídiques i culturals. Per això, també seria necessari un exercici de reflexió davant institucions que promovent una pràctica excloent intenten incloure. I en el documental va faltar molt anàlisi d’aquesta temàtica. Per què no es produeixen més mesures comunitàries allunyades d’aquestes institucions? Per què no es promou l’incloure per integrar? Per què totes les mesures van dirigides a mantenir els mateixos escenaris dins la presó?

Davant conductes que afecten no només a la víctima, sinó com argumentava Foucault, a tota la societat, el càstig s’ha de produir al cos i a l’ànima. Com a mesura preventiva, com a arma de control social i com una lectura d’autoritat. Per això mantenir la mateixa línia d’institució tancada cap a dins permet sustentar les lògiques de poder davant la conflictivitat civil d’una societat.

Així, els delictes esdevenen una resposta a problemes que són atesos només des d’aquestes ordenades de tancament, no s’articula cap altre mecanisme per atendre unes situacions que probablement tenen orígens socials i culturals. Aquesta és la falta de raonament que vaig trobar a faltar a Filosofia a la presó. On des de la simplicitat emocional que comporta entrar a una institució total, es va tractar banalment una temàtica profunda com són els mecanismes de tancament i les presons.

- Com a punt de crítica, també penso que altres documentals que tracten aquestes temàtiques han estat censurats i han hagut de traspassar moltes fronteres per poder ser emesos a la televisió pública catalana. Un exemple clar de no voler tractar la justícia i la presó des d’altres mirades és el documental ciutat morta-

Entrevista a Radio Nikosia de Vilanova sobre acompanyament social

Una entrevista on tinc el plaer de compartir una hora de radio amb Radio Nikosia de Vilanova i la Geltrú. Parlem sobre l'acompanyament social en les pràctiques educatives!

Moltes gràcies per aquest espai. 

http://www.canalblau.cat/radio-nikosia-15-11-2015/

La sociedad del no dolor -No sufrir, esa es la consigna-

Des de hace un tiempo vengo meditando algo que se presenta como habitual en mi día a día. La negación de vivir las emociones en diferentes ámbitos de la vida obstaculizando la capacidad y necesidad de experimentarlas.

En procesos como el parto, en el ámbito de la salud mental, la discapacidad o en la educación no hay opción a elegir. El dolor, el llanto, la tristeza o sus antónimos son aniquilados y reprimidos.

En el parto, la mujer que decide no utilizar los métodos anestésicos des de un principio es enviada a un submundo de locos donde se le asigna el gusto por el dolor gratuito. Se atisba delante de nosotros la demoníaca loca que prefiere padecimiento a indolencia. Se presenta aquella mujer que pretende poner en tela de juicio años de investigaciones e inversiones médicas. Pero la reflexión no va mas allá, se queda solo en la pura simplicidad de la oscilación entre la preferencia por el dolor o por la inoperancia.

Es un claro ejemplo de la desconexión de lo humano en lo humano, donde pararse a vivir es la negación de una sociedad rápida, inmediata e indolora. Por eso hay mujeres que prefieren intentar un parto sin anestésicos, para experimentar ese suceso tan mágico y especial como es el nacimiento de una hija/hijo. De hecho, somos el único mamífero que utiliza sedantes por doquier  para tener descendencia. Y como muchas cosas de la vida, ese proceso necesita de tiempo, respeto y esfuerzo. Y un querer integrarse de nuevo con lo natural con la intención de reconectarse en lo personal.

En el campo de la salud mental también se vislumbra una negación efervescente de las emociones. El duelo, la ansiedad transitoria, la tristeza o el llanto son parte de nuestras vidas. Somos seres vivos, activos y emocionales por lo tanto experimentamos diferentes estados a lo largo de nuestras vidas. ¿Y cómo se tratan estas sintomatologías des de las ciencias más puras y sus instituciones? Como síntomas de algo incorrecto, de algo que hay que eliminar lo más rápido posible. Da miedo, pánico, terror y pavura saber que podemos padecer. Pero entiendo que somos vulnerables y eso nos hace personas, nos acerca más al orto y a sus circunstancias. En el momento en que esos estados se reprimen de nuevo con medicación y con estigma, se nos aleja de lo más genuino que tenemos: nuestra idiosincrasia como seres culturales.

Entre otras cosas estos hechos responden a una sociedad camuflada de superhéroes y superheroínas que pueden con todo y contra todo. El aumento de la medicalización psiquiátrica demuestra como todo malestar es tratado des de la simplicidad sintomatológica dando lugar a la evasión de lo que nos interfiere, de aquello que nos duele.

En el ámbito de la discapacidad, igual que en la salud mental, ocurre exactamente lo mismo. Ocultamos a los sujetos bajo paradigmas psicoeducativos (añadiendo también la parte farmacológica claro está) que reduce a estas personas a sujetos pasivos e inactivos. El mero hecho de una exaltación emocional es corregido mediante pautas conductistas que reconducen a la persona al estado hegemónico de tranquilidad y bondad. No  se deja llorar, gritar o reír más allá de lo permitido. Sin darnos cuenta (o si) estamos perpetuando las dinámicas y lógicas de la sociedad indolora e inhumana, donde las personas ya no pueden ser personas, sino que tienen que ser elementos fríos e insensibles. O como mucho se da el margen de libertad para expresarse, pero marcando los límites que lo cultural, social, político y médico han establecido como periodo normalizador de las emociones.  Es decir, puedes reír, llorar, estar triste o lo que sea pero solo el tiempo máximo establecido. Fuera de esa temporalidad hay que tratar, rehabilitar, modificar y en consecuencia intervenir.  Sinceramente, me parece dramático.

Siguiendo con esta línea la educación es la analogía de la sociedad del no dolor. En los colegios, a los niños y niñas ya se les educa en esa inexpresión. ¿Cuántas veces habéis oído las frases: no llores que los niños mayores no lloran o relájate que estas muy contento? Frases lapidarias que entrenan a los niños y niñas a ser personas mayores inexpresivas. Frases que hacen mucho daño a lo humano y a lo colectivo. Des de pequeños estamos amaestrados para persistir en esta sociedad que nos aleja de lo humano.

Ahora, des de lo que a mí me ocupa, me pregunto ¿cómo des de la educación social podemos deconstruir y/o reconstruir otras formas de alteridad y de expresión para y con el otro?

Nuestro papel no es fácil, trabajamos con aquello intangible (sensaciones, percepciones, conceptos, etc.) en un espacio/tiempo que muchas veces no controlamos. Por eso nuestras acciones se ubican en la incertidumbre, y es allí donde entiendo que deberíamos desenvolvernos. Trabajando con aquello que los sujetos nos comentan, nos dicen o no nos dicen y con aquello que nos confían. Las personas que mayoritariamente atendemos, en esta sociedad del no dolor, nos regalan y nos permiten sus sentimientos de padecimiento. Es toda una suerte poder ofrecer estos espacios y que nos respondan con esa gratitud. Por eso creo que la educación social debe ofrecer territorios de pausa, de seguridad, de no control donde los sujetos puedan liberarse de esa presión que nos impide mostrarnos tal como nos sentimos. Así, quizás en esa vacilación que nos rodea podremos entrever a personas con sentimientos, opiniones y derechos. Y sobre todo, con voz propia para poder expresarlos.