La privacitat en persones amb diversitat funcional

El tema de la privacitat en les persones amb diversitat funcional crec que amaga un rerefons relacionat amb la postura que adopta el professional davant el subjecte. En el moment en què ens plantegem no salvaguardar la privacitat més íntima d’una persona, entenc que es genera una posició subjectiva del professional on es situa en una estructura relacional més elevada i pren consciència de què pot decidir per ell. El vincle entre educador i subjecte es converteix en una relació de poder, anul·lant qualsevol valor a les opinions de la persona. Es desenvolupa una relació entre subjecte i professional on la distància necessària per aconseguir un treball objectiu es converteix en una distancia de valors, on el professional genera un distanciament amb l’objectiu de marcar aquesta diferència de posicions, comprenent que el subjecte sempre estarà situat en un esglaó més baix. En els casos de persones amb diversitat funcional aquest fet és més comú, ja que la pròpia discapacitat facilita aquesta visió paternalista i estigmatitzada, on es situa el subjecte en una posició de vulnerabilitat en quant a la guarda de la informació més personal i íntima. El fet d’entendre aquestes persones com a subjectes que no tenen dret a la privacitat reforça la idea de la diferència negativa entre el professional i la persona ajudada.

Erich Fromm (1980) va descriure: “Cuando nace un hombre se le fija un escenario”. Amb aquesta frase, Fromm es referia a que a cada persona se li designa un entorn, amb les seves característiques morals i ètiques, amb les seves pautes de comportament, amb tot un seguit d’elements que marcaran l’estructura del caràcter personal. En l’època d’adquisició de comportaments socials, és a dir en la infantesa, som  influïts per la cultura a través dels membres adults de la societat. Els coneixements, hàbits, rols o inclús sentiments que ens inculquin, tindran sèries repercussions en el futur. D’aquesta manera podem arribar a entendre la raó dels problemes posteriors durant l’adolescència o l’edat adulta, com les pors, les inseguretats o els sentiments reprimits. El cas de les persones amb diversitat funcional és un clar exemple de com hem normalitzat i estigmatitzat la seva posició des de la vessant cultural. Les tessitures socials que fonamenten les seves identitats, exposen com les persones queden emmarcades en els seus propis rols, impedint de forma repressiva que s’expressin i es desenvolupin segons els seus interessos i les seves necessitats. D’aquesta manera, en diverses ocasions, aquestes persones són encasellades en una estructura feble on les seves pertinences més íntimes i personals no gaudeixen de cap valor i poden ser desvelades sense cap impediment. Així, el professional no és capaç d’entendre la importància de la privacitat, i que salvaguardant les idees més personals és quan es demostra un verdader respecte per la persona.

Amb aquests conceptes enfoco la problemàtica ètica de la privacitat en persones amb diversitat funcional, posant l’accent en la relació de posicions, on el professional que desvela lliurement els secrets de les persones es degut a què s’ha establert en una posició de superioritat.

Per una altre banda entenc que existeixen situacions en què el professional ha d’indagar sobre la vida privada d’una persona per poder atendre, prevenir, solucionar o millorar una situació que pot comportar un risc. En ocasions on el subjecte no vol explicar alguna intimitat, acció o problemàtica, però que d’aquesta explicació en depenen terceres persones, entenc que s’ha de fer un exercici per intentar convèncer-la per poder actuar. Tot i això, el professional ha de seguir amb les pautes de privacitat i intentar salvaguardar la figura del subjecte per mantenir la seva integritat com a persona.