educabilitat, diversitat i educació social

Llegint el llibre, “ La capacidad de ser sujeto” de Núria Pérez de Lara, m’ha portat a reflexionar sobre la meva professió i la consciència ètica i política que porta implícita.

Segons l’autora, podríem definir que la categoria d’ésser humà és vinculant a la idea d’educabilitat. I per tant aquells que no són educables queden al marge de la concepció humana. Els col·lectius de persones amb diversitat funcional o les persones amb experiència pròpia en salut mental són un clar exemple de com s’han traslladat cap als marges, precisament pel fet de provocar contradiccions i obstacles en l’educabilitat. S’han creat estructures i institucions encarregades d’educar aquestes persones però amb la contrarietat social que imposen les directrius de qui és educable i qui no.

Per poder conjugar l’educació com a tal, és necessari un mitjà comunicatiu per validar la transmissió i la facilitació de coneixements o de sabers. Però així em pregunto, què passa amb les persones que no ens hi podem comunicar de la manera en què entenem la comunicació hegemònica? Perden tota possibilitat d’educabilitat? I en conseqüència, són humans de segona categoria?

Seguint a Pérez de Lara, des del moment en què van intentar educar a Victor, “el nen salvatge” tenim dues interpretacions de l’educabilitat de les persones amb diversitat funcional. Per un costat, la postura de P. Pinel que considerava que certes patologies i situacions són ineducables i per l’altre la mirada de J. M.G Itard que presentava un itinerari formatiu específic. Aquests van ser els primers passos de l’anomenada Educació Especial.

Per tant, tenint en compte que aquests traçats provenien de la medicina, entenc que l’essència d’educar els ineducables, malauradament mai no s’ha deslliurat del poder psiquiàtric i mèdic. No ha estat un fet casual ni tan sols remet a una evolució natural de l’atenció a la diferència. Les lògiques d’excloure per incloure sempre han estat dirigides des de perspectives mèdiques que poc tenen a veure amb la necessitat d’integrar la diferència. Han estat més al costat d’aquelles dinàmiques de reclutament i reclusió per assegurar i mantenir l’ordre social de la misèria.

Així, des de l’Educació Social podríem estar caient en una similitud conceptual? No provenim d’un històric biomèdic però estem habitant institucions i estructures que carreguen amb una línia pràctica provinent d’accions punitives i correccionals. Entitats i serveis que han entrat a les consciències col·lectives sense cap crítica ni reflexió, i per tant  no crec que sigui tan fàcil deslliurar-nos d’aquests pesos ideològics.

No tinc respostes a les meves preguntes, però crec que ja és un pas qüestionar-me i preguntar-me...