Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 26 de juliol de 2021

Una aproximació antiproductivista a la concepció del temps

 

El temps ocupa els primers llocs de l'escala de valors en la majoria de les persones. Expressions com: si tingués més temps faria més coses o el temps és or són molt comunes en el nostre dia a dia. Potser és perquè el temps no es pot recuperar, és quelcom que s'escapa del nostre control i avança independentment del que passi. En un món on s’intenta controlar absolutament tot i on la gestió de la vida s’ha procurat injectar fins al mínim detall, el temps es converteix en revolucionari.

S'ha escrit molt sobre aquest concepte, sobretot pensadors com Plató, Aristòtil o Newton i també molts altres autors contemporanis. La física també s'ha posicionat en la noció d'espai – temps, donant lloc a extenses consideracions sobre aquesta temàtica.

Per a mi, el temps ens dóna estructura. Un segon està inscrit en una hora, una hora està inscrita en un dia, el dia ho està en una setmana, la setmana al mes, el mes a l'any i així infinitament i circularment. Mentrestant, el sol i la lluna s'alternen la presència, canvien les estacions i els planetes del nostre sistema solar van orbitant al voltant de l'astre rei. Als humans, això ens ofereix seguretat perquè podem emmarcar la nostra vida en aquesta estructura. Podem planejar, idear i fantasiar estant segurs que tota aquesta disposició temporal succeirà.

Però el liberalisme i el nostre sistema econòmic i cultural li han posat preu i consciència al temps. Preu en funció de la nostra capacitat productora i consumista. És a dir, el nostre temps es valora en relació al que podem produir o consumir. I consciència perquè el temps d'oci o de treball s'ha d'ocupar amb tasques, activitats o quefers per a no parar. La consciència que ens recorda que parar no és bo i no ens convé perquè entrem en recessió, en crisi personal, social i/o econòmica. Si el país para, s'enfonsa i si una persona para, es deprimeix.

Potser perquè la vida actual és insostenible, perquè no ens suportem, perquè no aguantem el dolor que causen les nostres accions o la nostra manera de viure. Potser perquè el capitalisme ho ha envaït tot, pensant que tot serà infinit i que la vida en el planeta serà eterna. Potser perquè hem tapat tota la misèria comprant coses que no necessitem, i quan no podem fer-ho, entrem en crisi.

Des de l’educació social tenim un privilegi, podem oferir el nostre temps. Podem estar al costat dels altres sense més intenció que ser-hi. Perquè tots i totes necessitem ser sostinguts en algun moment de la vida i això requereix temps i presència. En un moment històric on la volatilitat és extrema i la immediatesa és el refugi del malestar, oferir temps és un dels regals més grans que podem concedir. Temps per escoltar, temps per estar, temps per ser-hi.

La nostra professió, ben pensada, pot oferir temps per acompanyar no només aquelles vides subalternes, de la perifèria del fang i la misèria. Si no que podem oferir-nos a la ciutadania, dins i fora de les institucions, per arribar a tothom qui ho desitgi. Perquè l’educació social és una professió ideada per estar amb la comunitat, i el que diré ara és una opinió personal, també per humanitzar un món deshumanitzat.

Per sort, sempre ens quedarà la seguretat inequívoca que el temps, passi el que passi, avançarà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada