La generació que vam néixer a principis dels 80 encara no ens han designat un nom. Vam aparèixer al món durant els primers anys de la democràcia després de la dictadura, en plena ebullició del punk, la reivindicació i “el rock radical basc”. Un moment on la joventut vivia el desengany de les promeses estèrils de la transició. Una època marcada per l’heroïna, el terrorisme, la sida i el final d’algunes dictadures llatinoamericanes.
Molts de nosaltres, en l’adolescència, empesos per aquell corrent combatiu (i també decadent) dels anys 80, ens vam sumar a la inèrcia d’aquells ideals. No vam poder ser als grans concerts com l’ ”Azken guda dantza” de Kortatu i els grups mítics els vam atrapar en les últimes èpoques o en posteriors reagrupaments. Però per sort, encara vam viure un moment de bastant ebullició musical i política alternativa. En l’àmbit de l’organització política recordo el moviment alternatiu i els Centres Socials Okupats, els casals independentistes, el moviment anarquista, etc. En l’àmbit musical penso en els concerts de grups estrangers i nacionals, concerts i kafetes solidàries, manifestacions, etc...
Però la invasió de la música electrònica (en general) en els ambients combatius, va suposar un perjudici sobre les lluites compartides. Perquè la festa es va convertir únicament festa, sense missatge ni rerefons. Paral·lelament sempre hi ha hagut estils menys confrontadors com el pop. Però la dicotomia entre els diferents estils musicals ve de lluny. Recordo com els de la Banda Trapera del Rio criticaven la “nova cançó”, perquè representava la burgesia catalana, quelcom allunyat de la seva realitat perifèrica de la misèria i el fang.
Així, els festivals de música no han estat aliens a la realitat política i cultural, sinó ben bé el contrari, en tant que s’han adaptat i ballat al so de la música que sona. Perquè no oblidem que la majoria estan pensats per obtenir beneficis. I ara, després de 40 anys els ideals han canviat. Algunes lluites ja no hi són, d’altres han mutat i d’altres han aparegut de noves. És normal.
De totes maneres, crec que amb aquesta evolució, sembla que ara la joventut té dues opcions: la música pop dels anuncis d’Estrella Damm o bé la música electrònica i sintètica (trap, reggaetton, drill, techno, etc). No ens cal fer mala sang, aquell esperit del 77 que cantaven els Decibelios ja ha passat. I potser només ens toca acceptar que el canvi d’etapa ja ha succeït i que tot és símptoma del pas inequívoc del temps. Ens fem grans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada