Assaig analític/crític de les relacions històriques amb la bogeria.

Philippe Pinel és un personatge clau per analitzar en quin moment la bogeria es concep com a malaltia, i conseqüentment es compren que la ciència és qui se n’ha de fer càrrec. Va proposar un tracte humà i alliberador de les persones amb malalties mentals oposada al tracte anterior dirigit per l’Església i l’Estat. Tal i com Foucault va descriure, les institucions eclesiàstiques s’encarregaven de corregir i eliminar a les persones “embruixades” a través de càstigs, persecucions i execucions. Intentaven desfer-se de tot allò diferent que no encaixava amb els models ètics i ideològics del cristianisme. En tot aquesta situació de sacrificis i morts l’Estat decideix fer-se càrrec de la situació i comença el què Foucault anomena, l’inici del gran tancament, en què ja no eren executats públicament, però eren aïllats en centres tancats. En contraposició Pinel proposa pensar la bogeria en termes de factors hereditaris i ambientals. Comença una classificació on es distingeixen diverses classes de bogeria, que seria el preludi per les investigacions dels metges higienistes que van promulgar la psiquiatria com una especialitat més de la medicina.

Seguint la línia de Pinel, intentant medicalitzar i psicologitzar la malaltia mental,  apareixen dues grans figures, Emil Kraepelin i Sigmund Freud. Kraepelin va intentar classificar els processos psíquics a partir de l’observació dels comportaments. Estava inspirat en el paradigma positivista i higienista que tenia com a finalitat aportar un coneixement únic en una classificació estàndard sobre el patiment mental. En canvi Freud buscava les estructures profundes que motivaven els comportaments, fugint de les pautes homogènies que proposava Kraepelin.

Així van aparèixer dos grans corrents, el model biomèdic kraepelinià i els corrents antipsiquiàtrics que posaven en dubte el primer. L’aparició dels neurolèptics, per els seguidors de Kraepelin, va ser la solució a les situacions de tancament ja que aconseguien estabilitzar la simptomatologia negativa de les malalties mentals. Tot i així, el corrent d’antipsiquiatria entenia que s’havia d’acostar els subjectes cap a actuacions comunitàries, ja que darrera de cada pacient hi havia una història, una biografia, una persona i que en molts casos els problemes de salut mental anaven relacionats amb dissonàncies amb l’entorn. David Cooper va ser un dels propulsors d’aquesta idea, en què relacionava malalties mentals amb l’entorn ambiental i social. Seguint aquesta línia, Francesc Tosquelles argumentava que les categoritzacions de les malalties mentals significaven clares regressions ja que ell opinava que era més important treballar amb la vida de les persones que no pas intentar classificar-les. En aquest sentit es va desenvolupar la reforma psiquiàtrica que volia posar fi al model clàssic asilar i començar un procés de desinstitucionalització basat en intervencions comunitàries. Aquesta reforma va patir diversos entrebancs, ja que depenia molt de les situacions políticoeconòmiques de cada país i es va viure com una manera de “psiquiatritzar” la psiquiatria, en el sentit que passava a ser un terreny abordat per aquesta especialitat. D’aquesta manera no va ser considerada una reforma que aportés canvis significatius en quant a intentar revolucionar la psiquiatria.

Un altre personatge interessant per comprendre l’àmbit de la salut mental és Franco Basaglia, que en les seves tesis expressa com l’antipsiquatria no és una metodologia a seguir, sinó que intenta posar en dubte tot allò ja establert. També exposa com la psiquiatria clàssica s’ha allunyat i especialitzat de manera que s’ha ubicat en una elit intocable, posició que l’afavoreix al no ser accessible a tothom. Ell proposa apropar aquest coneixement als pacients, intentant aportar un punt de neutralitat. Exposa també la necessitat d’abordar aquest àmbit a través d’una visió holística, comprenent que les persones no són només processos científics, sinó que són un conjunt d’elements tan socials, com culturals, físics, etc.

En una consulta, Franc Basaglia explicava com “els serveis psiquiàtrics de caràcter preventiu, així com es projecten i actuen avui, queden inserits en la lògica econòmica que ha respost a la malaltia mental amb la segregació”. D’aquesta manera explica com les respostes al tractament de les malalties mentals van directament relacionades amb la situació política i econòmica del territori. En aquest sentit entén que pertànyer a les classes més desfavorides pot generar una dependència de les institucions, que no intenten guarir sinó convertir la malaltia en un fet irreversible. Ell proposa millorar la relació entre el ciutadà i la societat ja que és la manera de donar valor a l’ésser humà i no a la malaltia. D’aquesta manera es pot individualitzar les necessitats de la població i oferir el que la persona necessita en tots els nivells, ja sigui social, ambiental, laboral, etc.

Actualment l’àmbit de Salut Mental segueix sent tractat a través del model biomèdic ancorat en les premisses del positivisme. El paradigma mèdic, clínic i medicalitzador afavoreix el poder de les institucions com a eines imprescindibles i inamovibles que exerceixen el poder del coneixement sobre la psiquiatria com a institucions úniques i fiables. Poc a poc es van formant projectes dedicats a les intervencions comunitàries que s’allunyen de les idees més Kraepelianes, però encara queda lluny la proposta de la Reforma Psiquiàtrica.

Discapacitat: categoria de vida precària

Subnormal, mongòlic, retrassat, curtet, retrassat mental, “li falta una patata pel
quilo”, imbècil, tontet, necessitat, “el pobret”, especial, raret, monstre, mongui, diferent... aquestes són les categories que acaben formalitzant-se i institucionalitzant-se (a nivell jurídic, educatiu, mèdic, laboral...) com al que anomenem “discapacitat”. La paraula discapacitat -igual que totes les mencionades anteriorment- s'imposa en una corporeïtat concreta. En un cos, que per la seva diversitat i ruptura de la suposada “normalitat” -ens hauríem de preguntar quina és aquesta normalitat que inclou a tanta gent i ningú la compleix–, se l'acaba definint políticament i jurídicament com a discapacitat. Aquesta atribució social d'una paraula actua de forma determinant en la vida posterior d'aquest cos. La discapacitat es sobreposa, com un panell lluminós, davant altres categories, característiques o definicions que solem emprar per definir a una persona. Però la discapacitat representa una categoria tant poderosa que es sobreposa per davant del gènere, el nom, la bio-sexualitat, els gustos, la feina, l'estatus, la personalitat, els estudis o la classe social. La discapacitat opera com un mecanisme d'eliminació de la persona i condició com a humà. Per tant, s'elimina tot el que la caracteritza com a subjecte únic, irrepetible i especial. Un cos amb l'etiqueta de discapacitat esdevé un discapacitat abans que qualsevol altre cosa. S'és discapacitat abans que dona, aficionat a la música, treballador d'una farmàcia, pobre, estudiant de filosofia o de classe treballadora. És cert que totes les paraules mencionades són també categories i atributs que els hi atorguem a una persona per a definir-la, i que molts cops no són socialment ben valorats. Però el que resulta pervers és la negació de la persona transformant a aquesta en un semi-ciutadà i en un ésser menys vàlid per la seva diversitat.
Les paraules mencionades al principi del text no són més que paraules, però no es caracteritzen per la seva valoració social positiva, ans al contrari. Atribuir alguna d'aquestes paraules a un cos suposa crear un dur estigma (Goffman, 1963) per a la persona, ja que aquesta serà prejutjada i estigmatitzada per la categoria de “discapacitat” que se li imposa. L'estigma arriba a suposar més que una mala valoració social i un clar determinant per a l'exclusió social, també suposa un tatuatge jurídic que determina el tracte i preconcepció a la persona en qualsevol espai i relació institucional i formal, és tractat en tots els contexts com a discapacitat abans que qualsevol altre cosa, abans que ser considerat persona.
Aquest estigma és incorporat (Esteban, 2013) per la persona, fent que aquesta es cregui, assimili i retroalimenti la condició i construcció que han fet sobre la seva persona i el seu cos.
Com podem veure, la categoria de discapacitat porta a la persona a una situació i condició de vulnerabilitat, ja que la significació i poder cultural de la paraula menysté, precaritza i elimina a la persona. Aquesta vulnerabilitat opera de tal forma sobre la persona que la transporta a una vida precària (Butler, 2006) i a una preconcepció del subjecte com a subjecte precari -una identitat i condició precària-. Aquesta precarietat porta a una construcció cultural d'un cos proper a ser violentat, proper a ser vulnerat, proper al malestar, proper a la desigualtat, proper al patiment, proper a la mort i al sofriment. La categoria discapacitat alimenta tota la violència sobre el cos amb diversitat funcional i la vulneració constant i diària dels seus drets com a persona. Aquesta preconcepció com a subjecte de vida precària fa que les institucions i el sistema puguin exercir violència legitimada cultural i socialment sobre els seus cossos i vulnerant els seus drets com a humans.
Es vulnera la seva llibertat i igualtat com a persones, ja que se les institucionalitza forçosament i se les aïlla sistemàticament del cos social i la vida “normalitzada”, deixant de gaudir aspectes primordials com la sexualitat o la decisió sobre el propi cos (vulneració de l'article 1 dels drets humans). La seva paraula i la seva expressió política és menystinguda i deslegitimada socialment (vulneració de l'article 19) i davant la llei (vulneració de l'article 7). Acostumen a ser privats de crear una família i solen ser esterilitzats perquè no tinguin fills (vulneració de l'article 16). La gestió i propietat privada individual és gestionada per algú extern (vulneració de l'article 17). Es prohibeix i nega la seva participació a l'hora de votar i en la participació del govern del seu país (vulneració de l'article 21). Els qui tenen un treball, probablement no elegit per ells sinó per una institució d'inserció laboral, són pagats de forma precària i subhumana (vulneració de l'article 23). Podria seguir nombrant els diversos drets que són vulnerats de forma constant i automatitzada per les institucions socials, sanitàries, educatives, familiars i jurídiques, però el que m'interessa sobretot és fer reflexionar en el com la categoria de discapacitat pot legitimar tanta violència -subjectiva, objectiva i simbòlica (Zizek, 2009)- sobre el subjecte amb diversitat funcional. Una violència que és acceptada i normalitzada socialment perquè la vida del “discapacitat” no té tant valor. Com ens diu Butler, fent referència a la vida dels palestins assassinats o els morts d'Irak, i jo ho recontextualitzant-ho en les persones amb diversitat funcional: “són vides que no valen la pena ser viscudes”. La precarietat de la vida del subjecte arriba a aquests límits, als límits de no ser valorat, de no ser tingut en compte, de no ser respectat, de no ser acceptat. Per això la violència contra els seus cossos és normalitzada, legitimada i acceptada socialment. Les accions violentes es naturalitzen en el nostre dia a dia, en la nostra cultura, en el nostre pensament i en el nostre sistema. Fan que la vida precària dels “discapacitats” sigui un fet que va adherit, per norma, a la seva condició. La categoria discapacitat porta a una vida precària.
Amb aquest article denuncio i reclamo l'eliminació d'aquesta categoria que precaritza, vulnera i elimina a la persona i tots els seus drets. El llenguatge que emprem és poderós i està carregat de discurs que influeix en les nostres maneres d'actuar i pensar. Per això, vull potenciar i promoure l'ús del terme diversitat funcional, emprat per moviments com el Foro de Vida Independiente, com a principi polític per a reconsiderar, repensar, revaloritzar i reconstruir la identitat, estatus, classe i condició de la persona amb diversitat funcional.

Amat Molero Borràs

  
Bibliografia:
 
BUTLER, J.(2006). Vida precaria. Paidó.
ESTEBAN, M (2013) Antropologia del cuerpo. Género, itinerarios corporales, identidad y cambio. Ed Bellaterra
GOFFMAN, E. (1963). Estigma. Amorroutu
ZYZEK, S. (2009). Sobre la Violencia: Seis reflexiones Marginales.

Homenatge a la Dolors i en Xavi de Radio Nikosia

Fa poc temps em vaig entrevistar amb dues persones del projecte de Radio Nikosia, en Xavi i la Dolors, per un treball de la universitat.  Ara m’agradaria rendir homenatge a aquestes dues persones que penso que són un clar exemple de superació, de compromís i de lluita pel que creuen que és just. Per això els hi dedico aquestes línies que resumeixen el nostre encontre, ja que fruit del seu temps i la seva dedicació, vaig aprendre molt d'algú que sap bé del què parla. Gràcies Xavi i Dolors!  

La Dolors i en Xavi em reben començant parlant sobre la influència de l’entorn en la salut mental. Exposen que moltes persones diagnosticades són persones sensibles, que en molts casos no poden superar l’angoixa de patir situacions difícils en l’àmbit personal o familiar, com poden ser els maltractes, la pobresa o la violència. Entenen les malalties mentals “com una cosa de relacions entre tu i l’entorn, així el problema no és cognitiu, és de l’entorn”. Argumenten que néixer en un entorn desestructurat fa que pateixis una malaltia mental, ja que això ja provoca un patiment. Tot i així, penso que darrere de tot aquest entramat existeix una clara construcció cultural de les malalties mentals, ja que no en totes les cultures una conducta o pensament és considerada malaltia. 

En aquest concepte crec que és on la psiquiatria més clínica enfoca la seva perspectiva biològica negant la qüestió cultural i ambiental en la creació dels diagnòstics en salut mental. En aquest sentit la Dolors ens relata com en tot el seu recorregut per institucions psiquiàtriques es desenvolupa quan ella viu a l’àmbit familiar. Allà és on experimenta un ambient hostil i de violència o agressivitat. Ella esperava, quan anava al psiquiàtric, que li donessin una resposta a una situació de maltractament, però en lloc d’això la medicaven i la tornaven a casa, que era precisament el focus de tota la problemàtica, el nucli patològic. Quan ella coneix en Xavi i marxa a viure amb ell, aconsegueix deslliurar-se de les institucions mèdiques, i gràcies a l’entorn favorable i estabilitzat del qual disposa actualment, no hi ha tornat des de fa 24 anys. Aquest fet també demostra la necessitat d’una vida independent i autònoma enfortint el valor de les persones respectant la seva pròpia vida. 

Destacar aquesta idea és de gran importància, ja que no és possible tenir una vida digne si no es respecta la capacitat individual de prendre les pròpies decisions que conformen la quotidianitat de la vida diària. De manera indirecta, parlar de vida independent és allunyar-se d’institucions tancades com les residències o psiquiàtrics, o de la precarietat que viuen moltes persones a les seves llars per falta de recursos. Esmentar-ho és enfocar tot aquest àmbit en clau de drets humans, i l’experiència d’en Xavi i la Dolors ho corrobora. Ells demostren com la gran majoria de psiquiatres no els van ajudar, sinó que van ser els professionals d’un centre de dia que els van facilitar els elements per anar a viure de manera independent. Donen les gràcies al personal que enfocava l’atenció des d’una perspectiva humanista i no alienant. 

En aquest punt en Xavi pensa que el model biomèdic aliena a les persones per desautoritzar-les de manera que els seus coneixements queden reduïts pels sabers professionals. Molts psiquiatres biologistes parteixen d’una posició de poder i de sabers produïts per un establiment familiar en el món de la medicina i en concret en la psiquiatria. Existeixen casos de metges que provenen de famílies dedicades des de fa generacions a la medicina i al model hegemònic medicamentós. En cap cas volen perdre aquesta situació de poder i argumenten la salut mental en un àmbit únicament biològic i mèdic, ja que perpetua els seus sabers experts i neguen els sabers profans. Aquests, són uns sabers creats a partir de l’experiència personal i de la situació viscuda, contraposats als sabers experts essent coneixements adquirits a través de les pròpies vivències. Respectar aquests sabers és proporcionar l’oportunitat als subjectes de poder parlar d’ells mateixos donant una significació a aquestes paraules, situades en el mateix punt d’importància que els sabers professionals. 

En aquest concepte esdevé una utilitat en la persona, una font de coneixement útil per a abordar la problemàtica; fent palesa la necessitat d’allunyar-nos de mirades dogmàtiques on només és vàlid i legítim allò que respon als models clàssics teòrics i acadèmics. Molts metges no escolten, no entenen els sabers i coneixements que pugui tenir una persona, fora de la normalitat catòlica i funcional de la nostra societat. S’inclou el pensament que les persones som ànimes aïllades que no ens afecten les circumstàncies personals, socials, polítiques o econòmiques i per tant tots aquests esdeveniments són creences i opinions sense rellevància i no fets biològics, objectius ni mesurables. 

En contrapartida, l’antropologia mèdica situa tots els sabers en la mateixa posició, intentant estimar i contemplar les diverses aproximacions d’una realitat concreta. Per això, tal com afirma en Xavi, és necessari que els professionals disposin de coneixements molt amplis, en l'àmbit de la filosofia, antropologia, medicina, etc, per entendre i comprendre totes les diferents realitats per tal que no mal interpretin la situació i ho portin exclusivament al camp mèdic de la psiquiatria. En aquest sentit la biomedicina es posiciona en una superioritat pel fet que només se centren en elements de la seva especialitat, com els gens, les cèl·lules, les connexions neuronals, etc. Lluny d’aquest enfocament específic i elitista, l’antropologia es fixa en la malaltia en tant que procés multicausal on es dóna valor a tot allò que dóna significat a la vida del subjecte, sense menysprear les funcions orgàniques com a elements vitals. També es té en compte la possibilitat de la persona de formar part del seu procés de recuperació, perquè en això hi tenen molt a dir en tant que subjectes actius i implicats. Cal, entre altres punts, una comprensió holística del problema, vinculant tots els elements en la comprensió de la situació, i una recuperació dels sabers profans com a coneixements vàlids per afrontar els processos de la malaltia mental.

Un altre element important a destacar és que hi ha una por i un morbo inexplicable a la bogeria i a tot allò desconegut. Fa por i és morbós escoltar algú que té deliris, o símptomes psicòtics. Els mitjans de comunicació també ho afavoreixen, en tant que sempre fan referència a la salut mental relacionant-ho amb actes de violència, d’agressions, de conductes disruptives o d’històries terrorífiques. Això és un concepte irreal, un concepte imposat des de la biomedicina i per les farmacèutiques per tal de seguir justificant les seves actuacions i els seus mitjans. Es tenen interessos a seguir medicant per tal de no generar persones contestatàries, o simplement diferents, entenent aquestes com a perilloses. Es perpetua el model mèdic, biologista i rehabilitador en tant que aquest és el sentit de moltes institucions psiquiàtriques. I el que forneix aquest sentit i aquesta metodologia són els fàrmacs, en què molts metges hi basen exclusivament les seves teràpies. 

Per tant, els metges necessiten donar una resposta clínica per mantenir la persona atrapada en tot l’entramat psiquiàtric i medicamentós, que en definitiva és qui sustenta les jerarquies de poder i de sabers de les quals gaudeixen els psiquiatres i altres professionals. Durant l’entrevista, la Dolors i el Xavi fan referència contínuament a la relació unidireccional entre psiquiatres i pacients, on el saber i el poder del metge preval per sobre del que pensi o digui el pacient. En aquest sentit observen com els tracten com si fossin ximples, incapaços de comprendre res, en una clara simbologia d’inferioritat on la persona queda reduïda a una submissió dels coneixements mèdics. Queden atrapats en una zona fosca on no se’ls permet més que assumir un diagnòstic i unes pautes mèdiques que els avoquen inevitablement cap a un estigma que els encadena de per vida. 

Tal com afirma M. Correa-Urquiza, no és estrany que en un sistema on prevalen els aspectes biològics i químics en una perspectiva essencialista i orgànica, els estigmes i les seves repercussions passin a un segon pla en la jerarquia de prioritats. Això demostra com tota la problemàtica de la salut mental és enfocada cap a la persona i no cap a l’entorn. El subjecte és el culpable de ser com és, es comprèn que l’única situació a solucionar és el desequilibri químic produït en el cervell. Penso que és una mirada simplista de l’ésser humà. 

Des d’una perspectiva holística, es pretén un canvi de mirada, exposant que som part d’un tot, i aquest tot inclou totes les esferes que envolten una persona, des de la part social, cultural, fisiològica, química, etc. Per tant, entenc que davant una problemàtica, el que s’ha de modificar, transformar o eliminar és present en l’entorn, en la comunitat, en la família i no únicament en la persona. Tal com afirma Kleinman en el concepte de models explicatius, “són les nocions sobre un episodi de malaltia i la seva possibilitat terapèutica que són emprades per tots els involucrats en el procés clínic”. Es realitzen diverses propostes, mèdiques o antropològiques, per enfocar el patiment mental. Però sempre des d’una posició d’apoderament dels subjectes, escoltant els seus sabers i posicionant tots els elements exposats per tal de tenir una comprensió global de la situació. Aquest concepte és important per tal de no desautoritzar dràsticament els sabers mèdics enfront dels antropològics, sinó que la intenció és generar un discurs integrador on s’erigeixin les dues disciplines com a complementaries i necessàries per abordar una problemàtica.

Com a conclusió penso que tothom ha de tenir el dret de ser l’artífex del seu futur, amb el seu cos i la seva ànima, amb les seves diferències i habilitats particulars. Que tots som amos i senyors de la nostra vida, però a la vegada necessitem els altres per avançar, així es crea una interdependència que ens torna vulnerables si ens quedem sols, però forts quan ens ajuntem. I per ajuntar-nos no cal fer més que respectar i acceptar la diversitat fomentant l'autonomia d’aquells que ho necessiten perquè puguin viure una vida pròpia. En aquest sentit és interessant la projecció d’apoderament que defensen les persones de radio Nikosia, pel que fa a una autoritat personal. Una autoritat que defensa establir l’ordre de les seves vides, discriminades en tant que “malalts mentals” i estigmatitzats, i poder escollir i decidir el rumb de les seves trajectòries. 

Tot i així, en Xavi i la Dolors es consideren membres molt actius i participatius de la societat, així que no viuen ni se senten en tant que discapacitats o “anormals”. Però amb la seva experiència han demostrat a totes aquelles persones que no creien probable una vivència d’aquesta tipologia, que a part de ser possible, són capaços d’administrar les seves vides de la manera que més ho desitgen. Davant la negativa de certs metges, fa 24 anys que demostren que s’han de respectar les decisions i que l’amor i un ambient estable és la millor terapèutica per afrontar qualsevol problemàtica. Així, penso que és necessari construir llocs com radio Nikosia on el “malalt” deixa de ser “malalt”, on floreixen les identitats més personals sense por a ser jutjades i on comportar-se o pensar de manera diferent no és considerat un símptoma d’un trastorn o una malaltia. I aquest ambient i aquesta postura davant la temàtica de salut mental és, talment com diuen els entrevistats, terapèutica i de creixement, perquè les persones es poden desenvolupar sense por a ser rebutjades i on experimenten una evolució personal que els condueix cap a les inquietuds que cadascú, lliurement, vol desenvolupar.