Discapacitat: categoria de vida precària

Subnormal, mongòlic, retrassat, curtet, retrassat mental, “li falta una patata pel
quilo”, imbècil, tontet, necessitat, “el pobret”, especial, raret, monstre, mongui, diferent... aquestes són les categories que acaben formalitzant-se i institucionalitzant-se (a nivell jurídic, educatiu, mèdic, laboral...) com al que anomenem “discapacitat”. La paraula discapacitat -igual que totes les mencionades anteriorment- s'imposa en una corporeïtat concreta. En un cos, que per la seva diversitat i ruptura de la suposada “normalitat” -ens hauríem de preguntar quina és aquesta normalitat que inclou a tanta gent i ningú la compleix–, se l'acaba definint políticament i jurídicament com a discapacitat. Aquesta atribució social d'una paraula actua de forma determinant en la vida posterior d'aquest cos. La discapacitat es sobreposa, com un panell lluminós, davant altres categories, característiques o definicions que solem emprar per definir a una persona. Però la discapacitat representa una categoria tant poderosa que es sobreposa per davant del gènere, el nom, la bio-sexualitat, els gustos, la feina, l'estatus, la personalitat, els estudis o la classe social. La discapacitat opera com un mecanisme d'eliminació de la persona i condició com a humà. Per tant, s'elimina tot el que la caracteritza com a subjecte únic, irrepetible i especial. Un cos amb l'etiqueta de discapacitat esdevé un discapacitat abans que qualsevol altre cosa. S'és discapacitat abans que dona, aficionat a la música, treballador d'una farmàcia, pobre, estudiant de filosofia o de classe treballadora. És cert que totes les paraules mencionades són també categories i atributs que els hi atorguem a una persona per a definir-la, i que molts cops no són socialment ben valorats. Però el que resulta pervers és la negació de la persona transformant a aquesta en un semi-ciutadà i en un ésser menys vàlid per la seva diversitat.
Les paraules mencionades al principi del text no són més que paraules, però no es caracteritzen per la seva valoració social positiva, ans al contrari. Atribuir alguna d'aquestes paraules a un cos suposa crear un dur estigma (Goffman, 1963) per a la persona, ja que aquesta serà prejutjada i estigmatitzada per la categoria de “discapacitat” que se li imposa. L'estigma arriba a suposar més que una mala valoració social i un clar determinant per a l'exclusió social, també suposa un tatuatge jurídic que determina el tracte i preconcepció a la persona en qualsevol espai i relació institucional i formal, és tractat en tots els contexts com a discapacitat abans que qualsevol altre cosa, abans que ser considerat persona.
Aquest estigma és incorporat (Esteban, 2013) per la persona, fent que aquesta es cregui, assimili i retroalimenti la condició i construcció que han fet sobre la seva persona i el seu cos.
Com podem veure, la categoria de discapacitat porta a la persona a una situació i condició de vulnerabilitat, ja que la significació i poder cultural de la paraula menysté, precaritza i elimina a la persona. Aquesta vulnerabilitat opera de tal forma sobre la persona que la transporta a una vida precària (Butler, 2006) i a una preconcepció del subjecte com a subjecte precari -una identitat i condició precària-. Aquesta precarietat porta a una construcció cultural d'un cos proper a ser violentat, proper a ser vulnerat, proper al malestar, proper a la desigualtat, proper al patiment, proper a la mort i al sofriment. La categoria discapacitat alimenta tota la violència sobre el cos amb diversitat funcional i la vulneració constant i diària dels seus drets com a persona. Aquesta preconcepció com a subjecte de vida precària fa que les institucions i el sistema puguin exercir violència legitimada cultural i socialment sobre els seus cossos i vulnerant els seus drets com a humans.
Es vulnera la seva llibertat i igualtat com a persones, ja que se les institucionalitza forçosament i se les aïlla sistemàticament del cos social i la vida “normalitzada”, deixant de gaudir aspectes primordials com la sexualitat o la decisió sobre el propi cos (vulneració de l'article 1 dels drets humans). La seva paraula i la seva expressió política és menystinguda i deslegitimada socialment (vulneració de l'article 19) i davant la llei (vulneració de l'article 7). Acostumen a ser privats de crear una família i solen ser esterilitzats perquè no tinguin fills (vulneració de l'article 16). La gestió i propietat privada individual és gestionada per algú extern (vulneració de l'article 17). Es prohibeix i nega la seva participació a l'hora de votar i en la participació del govern del seu país (vulneració de l'article 21). Els qui tenen un treball, probablement no elegit per ells sinó per una institució d'inserció laboral, són pagats de forma precària i subhumana (vulneració de l'article 23). Podria seguir nombrant els diversos drets que són vulnerats de forma constant i automatitzada per les institucions socials, sanitàries, educatives, familiars i jurídiques, però el que m'interessa sobretot és fer reflexionar en el com la categoria de discapacitat pot legitimar tanta violència -subjectiva, objectiva i simbòlica (Zizek, 2009)- sobre el subjecte amb diversitat funcional. Una violència que és acceptada i normalitzada socialment perquè la vida del “discapacitat” no té tant valor. Com ens diu Butler, fent referència a la vida dels palestins assassinats o els morts d'Irak, i jo ho recontextualitzant-ho en les persones amb diversitat funcional: “són vides que no valen la pena ser viscudes”. La precarietat de la vida del subjecte arriba a aquests límits, als límits de no ser valorat, de no ser tingut en compte, de no ser respectat, de no ser acceptat. Per això la violència contra els seus cossos és normalitzada, legitimada i acceptada socialment. Les accions violentes es naturalitzen en el nostre dia a dia, en la nostra cultura, en el nostre pensament i en el nostre sistema. Fan que la vida precària dels “discapacitats” sigui un fet que va adherit, per norma, a la seva condició. La categoria discapacitat porta a una vida precària.
Amb aquest article denuncio i reclamo l'eliminació d'aquesta categoria que precaritza, vulnera i elimina a la persona i tots els seus drets. El llenguatge que emprem és poderós i està carregat de discurs que influeix en les nostres maneres d'actuar i pensar. Per això, vull potenciar i promoure l'ús del terme diversitat funcional, emprat per moviments com el Foro de Vida Independiente, com a principi polític per a reconsiderar, repensar, revaloritzar i reconstruir la identitat, estatus, classe i condició de la persona amb diversitat funcional.

Amat Molero Borràs

  
Bibliografia:
 
BUTLER, J.(2006). Vida precaria. Paidó.
ESTEBAN, M (2013) Antropologia del cuerpo. Género, itinerarios corporales, identidad y cambio. Ed Bellaterra
GOFFMAN, E. (1963). Estigma. Amorroutu
ZYZEK, S. (2009). Sobre la Violencia: Seis reflexiones Marginales.