La incondicionalidad de la educación social

La educación social, suele acontecer en un encuentro entre dos personas. Tu cuerpo y su cuerpo se entrelazan en el baile que supone la relación socioeducativa. En el vaivén de aquello que va sucediendo, con intensidades variables y formando un ejercicio profundo y complejo de medir bien las distancias. Calcularlo no es una tarea fácil, en tanto que las historias de vida se impactan entre sí, se conjugan y se mezclan en los matices que aportan las experiencias vividas. Esa es la relación que se construye con el otro. Ese será el vínculo que pueda forjarse en la más sincera intimidad de lo personal.

Supongo, que es lo que se espera que hagamos: estar presentes y disponibles para acoger lo que venga, dejándonos impactar. Porque así, lo que le ocurre a los sujetos tiene un efecto en nosotros y ellos pueden interiorizar la capacidad de modificar el estado de ánimo de quien está a su lado. Así, su identidad coge fuerza y valor en tanto que florece el sentimiento de pertenencia.

Esto me lleva a pensar, en la función “reparadora” que tiene nuestro oficio.

Siempre decimos que acompañamos en el camino que hace el otro hacia donde quiera que vaya. Posicionándonos al lado, nunca delante ni detrás. Para que sea el otro quien guía, quien decide y quien toma la iniciativa de sus decisiones. Pero quizás esta posición requiere un empoderamiento vinculado a una autonomía, que algunos de los sujetos que acompañamos, no pueden sostener. Porque algunas de las personas que atendemos, vienen con la herida hecha, supurando y con dolor. En la metáfora de acompañar en el camino de vida, hay personas que están sentadas en el suelo porque les horroriza levantarse y caminar. Porque a veces, mirar el paisaje de la vida duele hasta límites insoportables.  En esos momentos, quizás se necesita alguien que se siente en el suelo y pueda decir que esperaremos lo que haga falta, que si necesita una mano para levantarse o necesita avituallamiento, lo encontrará en nosotros. Que no tenga prisa, que no nos iremos. 

Por eso, nuestra función también tiene que tener esa parte de reparación. Para fortalecer los vínculos, para ofrecer amarre y seguridad y sobre todo para brindar la oportunidad de tener a alguien al lado que te mira y se preocupa, sin juicios, ni intenciones ni condiciones.

Nuestra profesión, responde a un acto artesano simbólico pero a la vez contradictorio, el de la dicotomía: ligar y desligar, hacer y deshacer, hablar y callar, amarrar y soltar. En cada momento hay que encontrar el difícil equilibrio entre todas las partes para dar autonomía al sujeto, pero ofreciendo la seguridad, que hagan lo que hagan, nosotros estaremos allí. Porque nuestro oficio, tiene algo maravilloso y es que es incondicional.  

 

Las cavilaciones de epimeteo, mi último libro

Por si tenéis interés en la educación social este es mi último libro: Las cavilaciones de Epimeteo, el primer educador social. Lo podéis encontrar en las librerías o por internet!

 

Las Cavilaciones de Epimeteo, el primer educador social, es una obra que destaca por su perspectiva crítica y sincera al explorar una serie de relatos enfocados en la educación social. Este libro, escrito desde la experiencia práctica del campo social, profundiza en las contrariedades y desafíos que enfrentan las educadoras en su día a día.
A través de las experiencias narradas, el lector se sumerge en la realidad de la profesión, despojada de idealizaciones y mostrando una imagen más auténtica de la labor socioeducativa. Los capítulos abordan temas como la precariedad laboral, los obstáculos burocráticos, la falta de recursos, la comunicación o los estigmas, que son elementos constantes en la vida de las educadoras sociales. En esta obra también se pone especial énfasis en la importancia de los vínculos en el trabajo socioeducativo. Explora las conexiones humanas, y cómo la calidad de estos vínculos influye en la efectividad y la proximidad de la práctica educativa. En resumen, este libro es una reflexión profunda y crítica sobre la educación social. Al sumergirse en los relatos profesionales, el lector obtendrá una visión más realista y completa de la profesión, al tiempo que se le brindarán herramientas para afrontar las contrariedades, fortalecer los vínculos y promover una práctica socioeducativa más equitativa y humanista.

Entrades i sortides als serveis residencials

En les dinàmiques dels serveis residencials, ja siguin d'infància, salut mental, gent gran, etc. Hi esdevenen dos moments que caldria revisar amb molta cura; les entrades i les sortides de les persones residents. Generalment, ingressar-hi no és quelcom desitjat i respon a situacions traumàtiques o prou complexes per a posar-hi molta mirada. I les sortides, deixen un buit que cal treballar amb els que es queden.

El primer cop que una persona entra en un servei residencial, rep un impacte de sensacions que marca la trajectòria que farà aquesta persona dins de la institució. Per això, cal cuidar i preparar al detall aquestes arribades. Pensar en quines persones donen la benvinguda, cuidar les paraules i l'espai, sobretot per començar a teixir un vincle segur a través de la presència i la disponibilitat en un escenari amable.

Les primeres sensacions que recorren el cos d'una persona quan entra en un lloc per primera vegada, deixen empremta. Perquè s'instauren a la memòria i condicionen les formes de relacionar-se amb aquell espai i amb les persones que hi conviuen. Malauradament, a vegades per rutina, per dinàmica o per deixadesa no es para atenció al moment inicial i es desenvolupa com si fos una revisió mecànica, complint amb tots els passos però sense veure, ni donar lloc a l'altre.

Les sortides, és l'altre moment que crec que també cal revisar. Perquè la persona que marxa, normalment és per una millora en la seva situació vital i, per tant, la sortida serà positiva. Però els que es queden, segurament han compartit molta intimitat amb la persona que marxa. Han viscut experiències, situacions diverses i això ja genera records compartits. Això és vincle i, per tant, la marxa genera una pèrdua. Cal que tothom pugui acomiadar-se, fer una festa, un ritual o el que desitgi la persona, perquè tothom pugui integrar aquell comiat. És un canvi d'etapa i com tots els canvis, cal posar-los nom i transitar-los de cara.

Les entrades i les sortides són situacions que doten de vida a les institucions residencials, que de per si, massa vegades queden atrapades en la velocitat esfereïdora que provoca el dia a dia i no permeten parar-se a contemplar aquests moments tan rellevants per les persones.

Nascut als anys 80

La generació que vam néixer a principis dels 80 encara no ens han designat un nom. Vam aparèixer al món durant els primers anys de la democràcia després de la dictadura, en plena ebullició del punk, la reivindicació i “el rock radical basc”. Un moment on la joventut vivia el desengany de les promeses estèrils de la transició. Una època marcada per l’heroïna, el terrorisme, la sida i el final d’algunes dictadures llatinoamericanes.

Molts de nosaltres, en l’adolescència, empesos per aquell corrent combatiu (i també decadent) dels anys 80, ens vam sumar a la inèrcia d’aquells ideals. No vam poder ser als grans concerts com l’ ”Azken guda dantza” de Kortatu i els grups mítics els vam atrapar en les últimes èpoques o en posteriors reagrupaments. Però per sort, encara vam viure un moment de bastant ebullició musical i política alternativa. En l’àmbit de l’organització política recordo el moviment alternatiu i els Centres Socials Okupats, els casals independentistes, el moviment anarquista, etc. En l’àmbit musical penso en els concerts de grups estrangers i nacionals,  concerts i kafetes solidàries, manifestacions, etc...

Però la invasió de la música electrònica (en general) en els ambients combatius, va suposar un perjudici sobre les lluites compartides. Perquè la festa es va convertir únicament festa, sense missatge ni rerefons. Paral·lelament sempre hi ha hagut estils menys confrontadors com el pop. Però la dicotomia entre els diferents estils musicals ve de lluny. Recordo com els de la Banda Trapera del Rio criticaven la “nova cançó”, perquè representava la burgesia catalana, quelcom allunyat de la seva realitat perifèrica de la misèria i el fang.  

Així, els festivals de música no han estat aliens a la realitat política i cultural, sinó ben bé el contrari, en tant que s’han adaptat i ballat al so de la música que sona. Perquè no oblidem que la majoria estan pensats per obtenir beneficis. I ara, després de 40 anys els ideals han canviat. Algunes lluites ja no hi són, d’altres han mutat i d’altres han aparegut de noves. És normal.

De totes maneres, crec que amb aquesta evolució, sembla que ara la joventut té dues opcions: la música pop dels anuncis d’Estrella Damm o bé la música electrònica i sintètica (trap, reggaetton, drill, techno, etc). No ens cal fer mala sang, aquell esperit del 77 que cantaven els  Decibelios ja ha passat. I potser només ens toca acceptar que el canvi d’etapa ja ha succeït i que tot és símptoma del pas inequívoc del temps. Ens fem grans.

Cartografía urgente del oficio de educar

 

Profesionales que todo lo apuntan, todo lo registran, todo lo anotan. La mirada está puesta en las pantallas y en los papeles, dejando huérfana la conexión con el otro. Esto también provoca la negación del espacio para la improvisación. Se funciona y se organiza la vida a modo de horario escolar: ahora una cosa, luego otra y finalmente lo evaluamos. No hay espacio para estar con el otro, ni para estar contigo. Cada hora en una institución está milimétricamente pensada y concretada. Es la forma práctica de actuar, porque si paramos, tendremos que sentir y cambiará la forma de pensar. Y si sentimos, en nuestra profesión puede ser que aparezcan malestares y frustraciones. Porque sabemos que en el mundo social hay cosas que nos incomodan, hay contradicciones, hay discriminaciones, hay vulneraciones y a veces estar con el otro significa replantearse todo esto y dejarlo sentir.

Por eso los protocolos, las guías, las normas, los horarios, las pautas y las evaluaciones tienen su parte importante, pero no pueden eclipsar todo el territorio socioeducativo. Porque entonces jamás sentiremos, solo pensaremos. Y pensar sin sentir, es vivir la vida a medias. Es hallarse en el mundo de la educación social desde la carencia y la privación de una parte importante de nuestra labor: la alteridad. No somos sin el otro, ya lo dijo Nelson Mandela con el “Ubuntu”. Yo soy porque el otro existe. Recordemos que sin esa otrariedad nuestra profesión no existiría. Y parece que hemos olvidado este tributo necesario hacia quien nos brinda la posibilidad de ejercer nuestro oficio. 

También creo que nos hemos embutido en la precariedad y en la dejadez. Hemos naturalizado un sistema circular de perversión, donde las entidades y las administraciones que atienden a lxs excluidxs, tienen parte de responsabilidad de las situaciones que atienden. Y se atienden desde la precariedad y en muchos casos desde la dejadez. Por eso siempre ocurre la misma dinámica una y otra vez. Profesionales sobrecargados que no se pueden dejarse sentir, porque colapsarían y no podrían sostenerlo, y entidades y administraciones que buscan saldar sus cuentas para sobrevivir en un ámbito necesariamente deficitario.

Parece que la educación social está encallada en la salida de una carrera de obstáculos. Y no se pueden saltar las vallas sin antes empezar a correr, aunque tengamos la sensación que hace años que corremos y saltamos. Pero no arrancamos, no surgimos del puesto inicial porque hay algo que nos frena. Quizás la susceptibilidad a perder un trabajo (precario), quizás la mala consciencia de dejar de hacer nuestro trabajo, quizás los miedos personales… no lo sé. Pero tengo claro que hasta que no se valore nuestro oficio, como algo absolutamente ineludible para sostener a la comunidad, seguirnos esperando a ver si alguien nos da un empujón y podemos empezar a circular.

Entrevista a la intel·ligència artificial sobre educació social

En un moment on sembla que la intel·ligència artificial (IA) està arribant a límits perillosos, un grup de científics experts han demanat parar 6 mesos l'evolució d'aquesta tecnologia perquè hi ha massa incògnites que poden posar en perill la societat tal com la coneixem. 

Davant d'aquesta notícia, i per curiositat, he volgut fer una entrevista a una aplicació d'IA sobre l'estat actual de l'educació social. 

Les coses que contesta són impressionats sobretot pel grau de coneixement d'aquest àmbit i per la validesa del que nombra: 

Que es la educación social? 

La educación social es una forma de educación no formal que se enfoca principalmente en el desarrollo de habilidades sociales y emocionales. Su objetivo es fomentar el aprendizaje y la formación de valores, actitudes y habilidades para que las personas puedan participar activamente en la sociedad y en la toma de decisiones en su propio desarrollo y bienestar social. Los profesionales de la educación social utilizan metodologías participativas y activas para trabajar con una amplia variedad de grupos sociales, como jóvenes en riesgo de exclusión social, personas mayores, personas con discapacidades, familias y comunidades.

 

Crees que hay precariedad en el sector social? Por qué?

 La precariedad en el sector social puede deberse a varias razones, entre ellas:

 

1. Escaso reconocimiento económico: Los trabajadores sociales, educadores sociales y otros profesionales del sector social, a menudo tienen salarios bajos en comparación con otros sectores. Esto puede dificultar la retención de profesionales con experiencia y reducir la calidad de los servicios.

 

2. Falta de inversión y recortes en la financiación: Los presupuestos dedicados a programas y servicios sociales a menudo no son suficientes y sufren recortes presupuestarios. Esto implica una reducción de los recursos disponibles para los trabajadores sociales y otros profesionales, lo que dificulta su trabajo y reduce la calidad de los servicios.

 

3. Naturaleza temporal y subvencionada de los contratos: Muchos profesionales del sector social trabajan con contratos temporales y subvenciones. Esto a menudo significa incertidumbre laboral y una mayor presión para cumplir con plazos y objetivos.

 

4. Carga emocional: Los trabajadores sociales y otros profesionales del sector social pueden sufrir una gran carga emocional al trabajar con personas vulnerables en situaciones difíciles. Esto puede contribuir al estrés y al agotamiento, lo que puede disminuir la calidad de su trabajo. 

 

En resumen, la precariedad en el sector social puede ser el resultado de una combinación de factores económicos, estructurales y emocionales. Es necesario invertir en el sector social y valorar el trabajo de los profesionales del sector para mejorar la calidad de los servicios y las condiciones de trabajo.

 

Por qué no se ponen soluciones?

Hay varias razones por las que la precariedad en el sector social no siempre se aborda adecuadamente:

 

1. Falta de recursos económicos: Muchas veces, los recursos dedicados a este sector no son suficientes para cubrir las necesidades de las personas que lo necesitan y para ofrecer unas condiciones adecuadas a los profesionales que trabajan en él.

 

2. Falta de reconocimiento social: El trabajo en el sector social no siempre es valorado o reconocido socialmente como es debido, lo que repercute en la poca inversión en este ámbito.

 

3. Falta de voluntad política: A veces, los políticos y los responsables de los presupuestos no ven la educación social y el trabajo social como una prioridad y, por lo tanto, no asignan suficientes recursos para solucionar la problemática existente.

 

4. Complejidad de los problemas y de las soluciones: Los problemas sociales a menudo tienen múltiples causas y solucionarlos no es una tarea fácil ni rápida. Además, las soluciones pueden requerir cambios profundos y a largo plazo que pueden ser complicados de implementar y mantener.

 

En definitiva, la solución a la precariedad en el sector social requerirá una inversión sostenida, una valoración social adecuada y una voluntad política clara para hacer los cambios necesarios.

 

 Entonces crees que la voluntad política es de perpetuar la pobreza?

 No necesariamente se trata de una voluntad política de perpetuar la pobreza. Sin embargo, es posible que los políticos y los responsables de los presupuestos no vean la educación social y el trabajo social como una prioridad y, por lo tanto, no asignen suficientes recursos para solucionar la problemática existente. También pueden existir presiones para recortar el presupuesto en diversos ámbitos, y el sector social es uno de los más afectados por estas medidas.

 En cualquier caso, es importante reconocer que la pobreza y la precariedad en el sector social son problemas complejos que no pueden resolverse con soluciones simples y rápidas. Para solucionarlos, se requiere una inversión sostenida y comprometida, una valoración adecuada del trabajo en el sector social y una voluntad política clara para hacer los cambios necesarios.

 

 

Quizás al sistema ya la va bien esta situación no?

No creo que podamos afirmar que el sistema se beneficie de la precariedad en el sector social. La falta de recursos y de inversión en el sector social puede generar problemáticas sociales como la exclusión social, la desigualdad y la pobreza, lo que a largo plazo puede tener consecuencias negativas para la sociedad en su conjunto.

Es cierto que la precariedad en el sector social puede generar un ahorro económico a corto plazo, pero a largo plazo las consecuencias pueden ser negativas, tanto para el bienestar social como para el desarrollo económico y humano.

Por lo tanto, es importante tomar en cuenta estas consecuencias a largo plazo y buscar soluciones sostenibles y comprometidas para mejorar las condiciones económicas y laborales en el sector social, y así promover el bienestar social y económico.

 

Si la educación social entre otros aspectos atiende la pobreza, se puede hacer si los profesionales también son pobres?

 

Es difícil que los profesionales del sector social puedan atender la pobreza y la exclusión social si ellos mismos no tienen las condiciones económicas y laborales adecuadas para realizar su trabajo de manera efectiva. Los profesionales del sector social necesitan estar bien formados y contar con recursos y herramientas adecuadas para poder trabajar de manera efectiva con las personas que necesitan sus servicios.

Si los trabajadores sociales, educadores sociales y otros profesionales del sector social están mal remunerados y tienen condiciones laborales precarias, es probable que tengan menos recursos para hacer frente a los retos que enfrentan en su trabajo, lo que podría afectar la calidad de los servicios que prestan.

Por lo tanto, es importante invertir en el sector social y en los profesionales que trabajan en él, proporcionándoles las condiciones adecuadas para que puedan realizar su trabajo de manera efectiva y con calidad. Esto permitirá que se les brinde una atención más adecuada a las personas que lo necesitan y que se puedan hacer avances significativos en la lucha contra la pobreza y la exclusión social.

 

Entonces, quién saca beneficio de esta situación?

 

No es adecuado pensar que alguien saca directamente beneficios de la precariedad en el sector social. La falta de inversión y la precariedad laboral en este sector tienen consecuencias negativas para la sociedad en su conjunto. 

Sin embargo, es cierto que algunos actores pueden tener intereses en mantener las condiciones precarias en el sector social. Por ejemplo, las empresas que prestan servicios en este ámbito pueden tener interés en mantener los costes bajos y ocultar situaciones de precariedad laboral para poder competir en el mercado.

También es posible que algunas administraciones públicas, en su afán por reducir los gastos, reduzcan los presupuestos destinados a servicios sociales y educativos, lo que puede llevar a situaciones de precariedad para los trabajadores del sector social.

En cualquier caso, es importante reconocer que la precariedad laboral y la falta de inversión en el sector social tienen consecuencias negativas para la sociedad en su conjunto, y es necesario trabajar para mejorar las condiciones de trabajo y de vida de los profesionales del sector y de las personas que reciben sus servicios.

 

Para finalizar, que podemos hacer las educadoras sociales para mejorar nuestra situación laboral?

 

Creo que hay varias cosas que pueden hacer las educadoras sociales para mejorar su situación laboral:

 

1. Fortalecer las redes profesionales: Crear y fortalecer redes de contactos profesionales puede ser muy beneficioso para encontrar nuevas oportunidades laborales, intercambiar conocimientos y experiencias, y obtener apoyo y mentoría.

2. Formación continua: La formación continua es clave para mantenerse actualizado/a y relevante en el mercado laboral. Si las educadoras sociales se mantienen al día en las últimas tendencias y prácticas en su campo, tendrán mayores oportunidades para destacar y atraer a posibles empleadores.

3. Empoderamiento: Las educadoras sociales deben empoderarse a sí mismas y a los demás en su campo. Esto significa buscar oportunidades para liderar y tomar decisiones, y hacer un trabajo tangible para mejorar la situación y la percepción de su rol.

4. Diversificación: La diversificación de habilidades y experiencia puede ser beneficioso en caso de una eventualidad en el campo laboral específico. La educadora social puede desempeñarse en otras actividades o complementar su trabajo actual con otras actividades.

5. Conocimiento del mercado laboral: Las educadoras sociales deben llevar a cabo una investigación en torno a las ofertas de empleo en su ámbito, conocer los requisitos para los procesos de selección y mantenerse informados sobre las últimas tendencias y cambios en el campo de trabajo. 

Educació social i la marea de la diversitat

 

Si fem una mirada al passat més breu i ens situem 50 anys enrere, veiem com la diferència (sexual, de gènere, cultural, religiosa, familiar, física, mental, etc.) estava embotida en una caixa de discriminacions, tractaments, violències, institucionalitzacions, tancaments forçats i repressió. La normalitat era imposada a la força i qualsevol escletxa que ho pogués qüestionar era tapada ràpidament amb tota la maquinària sistèmica i estructural.

Amb el pas dels anys, les comportes d’aquesta caixa s’han obert i està sortint a poc a poc la massa liquida que hi ha dins provocant un efecte tsunami que a vegades pot aclaparar. Sembla que la marea de la diversitat s’escola per camps secs i àrids que es resisteixen a acceptar aquest regal. 

De cop hi volta, sorgeix l’orgull boig i la diversitat funcional, que ens situen el patiment psíquic i la corporeïtat en un pla social i polític externalitzant la problemàtica del subjecte. La idealització de la família endogàmica heterosexual s’esmicola i ens diuen que poden haver-hi múltiples formes de ser una família. El feminisme ens ensenya que el gènere és una construcció social i que les identitats sexuals i la sexualitat són un oceà infinit de possibilitats. I que tot això ha deixat de ser patològic, i per tant tractable, per passar a formar part de la diversitat humana.

Això per molta gent és un trasbals, perquè l’estructura anterior els donava seguretat. Saber que soc del grup predominant m’ajuda a assenyalar els que s’ubiquen a la subalternitat i en conseqüència em facilita saber qui soc jo. Si ara hem d’acceptar que no hi ha estructures fixes i inamovibles i que podem fluctuar d’uns espais a uns altres, caldrà fer molta pedagogia. Aquí les educadores socials hi tenim molt a dir.

Des de la nostra professió podem explicar que la diversitat mai serà un problema, tot el contrari, sempre serà riquesa. També som qui entenem a les persones que se senten incòmodes i eclipsades per tanta nomenclatura nova. Els podem contar que segurament estem en un moment que cal anomenar totes les diversitats, precisament perquè venim d’uns temps que eren innombrables. Que no pateixin, que quan tothom trobi el seu lloc de seguretat i respecte continuarem vivint igual, però amb la llibertat de poder ser el que vulguem sense pors a ser violentades. Podem fer pedagogia que el món ha de ser un espai habitable per tothom i no només pel que fa a recursos. Que les identitats, persones i cossos diversos han existit sempre i ara se’ls permet tenir uns espais mínims de visibilitat i això fa que es descobreixin en l’esfera pública. Però que res canviarà en negatiu, si no que acceptant i integrant-les farem més lleuger el viatge de la vida a moltes persones.

Que la diversitat, situada davant nostre ens fa de mirall, oferint-nos preguntes que ben segur, ens acosten a la part més sensible i vulnerable. Per això des de l’educació social farem una defensa acarnissada de la diferència, perquè ens ajudarà a ser persones més conscients i centrades i en conseqüència a tenir un món més amable.  

Incloure i integrar, és només un encarament dialèctic?

 

En el camp socioeducatiu, igual que en tots els àmbits, tenim una semàntica específica que singularitza les nostres professions. Utilitzem un llenguatge que ens proporciona coneixements concrets i que a la vegada construeix i emmarca la nostra realitat. Per això és important entendre que si volem analitzar les pràctiques, el llenguatge també ha de ser revisat.

En la majoria d’encàrrecs que rebem, observem que els termes inclusió i integrar formen part de la terminologia més usada. Ho veiem en els objectius dels projectes, en els principis rectors de les entitats, en els decàlegs de les professions, etc. Crec que són conceptes que tenen molt pes en aquest entrellat institucional i valdria la pena parar i repensar-los bé.

La paraula "inclusió" ve del llatí includere i significa "acció i efecte de posar alguna cosa dins". Els seus components lèxics són: el prefix in- (cap a dins), claudere (tancar), més el sufix -sió (acció i efecte). Per tant simbolitza l’acció de clausurar alguna cosa, inscriure-la en uns límits marcats. Generalment en el nostre camp aquesta definició s’interpreta com incloure algú en les nostres accions (projectes, treballs, propostes, etc.)

El segon anàlisi seria sobre si la persona o col·lectiu (ja inclòs) està integrat i en cas negatiu què caldria fer perquè ho estigui. Però aquesta reflexió també ens podria portar a reflexionar sobre com fixem els paràmetres de la integració. Per què, deixar de funcionar sobre uns ideals propis per passar a formar part de la normativitat i de la comunitat no és, per tant, una renúncia a la identitat subjectiva?

El primer qüestionament és un relat que ens acostuma a passar sovint en diferents àmbits en tant que guarda molta relació amb la interseccionalitat. Quan pensem en projectes, accions o idees és important que sempre tinguem present la pregunta, ens estem deixant algú? Alguna persona o col·lectiu no podrà participar de la nostra proposta?

Podríem posar molts exemples:

-    En una zona de Barcelona van crear dinars populars per fer cohesió de barri fins que es van adonar que deixaven a tota la comunitat musulmana de banda perquè no hi havia proposta alimentaria per ells.

-    Tots els actes culturals que es fan sense intèrpret de llengua de signes es discrimina directament a les persones no oients. Que els espais no estiguin adaptats a la diversitat funcional també elimina l’opció d’assistir-hi a aquest col·lectiu. 

-    Molts estudis sobre pobresa que s’utilitzen per crear polítiques públiques no tenen en compte el factor del gènere en tant que són les dones el tant per cent més elevat de persones pobres.

-    Moltes intervencions amb joves s’elaboren, es plantifiquen i s’executen sense la veu de les joves. Per tant, segur que es deixen interessos i casuístiques que impossibiliten l’accés a algunes persones.

-    Massa vegades s’implementen accions i serveis per pal·liar problemàtiques sense tenir present als involucrats. En aquest sentit, el moviment d’activisme de persones amb diversitat funcional van crear el lema “res sobre nosaltres, sense nosaltres”. 

Podríem estendre els exemples però crec que ja queda palès que és important la mirada holística i interseccional per crear espais, escenaris i territoris inclusius on tothom hi tingui cabuda independentment de les seves característiques i històries de vida.

Arribats a aquest punt llavors caldria pensar en el segon plantejament, com podem integrar. Entenc que cal una mirada introspectiva cap a un mateix i cap a l’encàrrec que rebem per repensar les accions i poder integrar les persones i/o col·lectius amb els quals treballem. És a dir que caldrà fer modificacions per permetre aquesta transició de la subalternitat cap a la comunitat normalitzadora.

Per això també em qüestiono i em pregunto si aquest pas sempre és necessari i que pot comportar per la identitat de les persones. Durant els anys 80 i 90 amb el fenomen del "barraquisme" a la perifèria de la ciutat de Barcelona van desmantellar moltes comunitats construïdes sense permisos i en la majoria dels casos es va ubicar a les veïnes en pisos construïts per l'administració pública. És a dir que van incloure aquelles persones en la reconstrucció dels barris, però no van pensar en l'acte d'integrar-les.

Alguns testimonis explicaven com els van empitjorar la vida després de perdre l'habitatge (considerada barraca) per passar a viure a un bloc de pisos. Conten que no tenien aigua corrent, però exercien una litúrgia d'anar-la a buscar a les fonts, tenien espais exteriors on cultivaven verdures i hortalisses, feien molta vida comunitària i alguns cuidaven d'animals de granja.

Quan els van derrocar els habitatges i van anar a viure a pisos tancats, moltes persones van desenvolupar problemes de salut tant física com psíquica. Perquè els van arravatar una forma de vida, una identitat subjectiva que estava ubicada en l’extraradi de la normalitat, però una normalitat que mai ha estat definida pels que no la integren. Per tant, eren envestits a una realitat que no el pertanyia tot i que les intencions eren integrar-los a la quotidianitat dels temps moderns a les grans ciutats.

Aquest exemple ens mostra com el fet d’incloure i posteriorment integrar no sempre obté els resultats esperats, precisament perquè no es dona la intersecció dels objectius dels projectes amb les necessitats reals dels destinataris. Per aquest motiu des de l’educació social reivindiquem tant la paraula de l’altre, perquè el llenguatge i el coneixement que ens transmeten ha de ser la base per començar a construir quelcom. El poder professional, les presses, la mirada normativa i voluntat d’estandarditzar a tothom pot fer que ens perdem en aquell oceà institucional que tot ho arrasa.

La dialèctica, que hauria de ser implícita en el nostre ofici, és la que ens pot diferenciar d'altres professionals. La circulació de la paraula és el fet que dona sentit i validesa a l'altre. És l'únic mecanisme que tenim per fer propostes amb i per a la subjectivitat. D'altra manera, ens podem plantejar incloure i/o integrar, però acabarem donant respostes a unes necessitats institucionals que no coincideixen amb les de les ciutadanes i, per tant, aniquilarem les històries de vida.

Las luchas confrontadas en tiempos de virus

Son tiempos convulsos para la humanidad. Todo esto nos vino sin avisar, sin turno para respuestas ni momentos para levantar la mano y preguntar. De un día para otro todo cambió y aún no logramos entender el porqué. Significaciones como las prohibiciones y las obligaciones, el miedo a morir o los confinamientos y los aislamientos se han convertido en las notas musicales de la melodía que predomina nuestras vidas. Y esta música a alcanzado un ritmo frenético, grave y delirante que mientras suena, nos encontramos anonadados en una gran sala de baile con el volumen tan alto que no permite comunicarnos. Nos hablamos, pero no nos escuchamos; el ruido es demasiado fuerte. Nos miramos incrédulos, con la bebida en la mano, esperando que algo cambie con la misma precipitación con la que empezó. Las horas pasan, la fiesta se alarga y nada cambia.

Parece que el cuento se repite una y otra vez, en diferentes contextos, situaciones y personajes, pero el hilo conductual de esta obra es semejante a las anteriores representaciones. Unos contra otros, rojos contra azules, católicos contra protestantes, aliados contra el Eje, sunitas contra chiítas, vacunados contra no vacunados … la lista es interminable.
Bandos confrontados que se establecen cada uno como veracidad absoluta y, en consecuencia, identifican a los otros como los enemigos porque precisamente cuestionan esas verdades. El ritual es idéntico e irremediablemente caemos una y otra vez en las mismas dinámicas. Tenemos un enemigo contra quien luchar porque así refuerza nuestra postura e ideales. Sin él, no tendrían sentido demasiadas cosas así que esta disputa dual es necesaria para mantener viva la fiesta que nos ciega. 

Por otro lado, todas las crisis son una oportunidad para resignificarse, para moverse y volver a encontrar nuestro sitio. Esta no es diferente y deberíamos poder hacerlo. Pero el resultado fluye hacia la misma dirección con resultados análogos. Sería momento de cuidarnos, respetarnos, agruparnos y poner las curas en el centro de todo. Es el instante donde podríamos parar la maquinaria macabra del sistema y hacerla tambalear para construir estructuras cercanas, cooperativas y justas.

Aun sabiendo todo esto seguimos señalando al divergente, juzgando al que confronta y rechazando lo opuesto. Quien tenía mucho ahora tiene más y el que tenía poco ahora tiene menos. Si lográramos parar esa música que nos colapsa y levantáramos la cabeza, podríamos ver una realidad espeluznante. Ha aumentado el precio de la luz, el agua, el petróleo, el gas, la comida, el transporte… los desahucios siguen residiendo en el orden del día, el suicidio infantojuvenil ha aumentado drásticamente y el pronóstico de la situación parece nefasto.

Mientras la música siga sonando, nosotros aguantamos la bebida esperando que todo pase, esperanzados que podremos volver a la misma fiesta que antes.  

Imatge: https://ryanlintott.com/an-equation-free-explanation-of-machine-learning/

Carta oberta a les estudiants d'Educació Social

Aquesta setmana participava com a ponent en una conferència a la Universitat de Barcelona en el grau d’Educació Social on les estudiants relataven malestar amb relació a la distància existent entre la teoria i la pràctica.

Demanaven que a la Universitat es treballin temes més actuals perquè la sensació és que aquest allunyament entre el que és teòric i la quotidianitat cada cop és més extens. Feien seves les demandes d’incloure la perspectiva de gènere, el llenguatge inclusiu, etc. a la vegada que demanaven més recursos per saber com acompanyar a les persones que atenem en el nostre ofici. Si em permeteu la gosadia, aquí us deixo la meva opinió sobre aquests temes.

Estimades futures educadores socials: (i dic estimades perquè la majoria sou i/o us considereu dones) 

La nostra professió és molt jove, té poc recorregut històric i encara tenim pocs referents “purs” que ens parlin de l’educació social com una ciència o com un ofici particular. Venim d’un entramat de formacions i professions com són la pedagogia o la psicologia social i això cal que ho tinguem present perquè ens hem d’emmarcar en aquest “d’on venim”. Oblidar el passat seria desastrós pel nostre present i futur.

A poc a poc i a mesura que moltes companyes han anat visibilitzant la professió, des del camp pràctic i també des del camp acadèmic se’ns va reconeixent, però d’una forma diluïda. En general tenim la sensació que ningú sap què fem i potser és perquè hem assumit un ventall d’encàrrecs massa ampli. Ens han donat la missió d’habitar l’extraradi i la subalternitat essent al costat d’aquelles persones que encarnen les conseqüències d’un sistema injust i desigual. I moltes vegades sense recursos i dins d’institucions, serveis i entitats que més aviat són a la banda de les dinàmiques macabres del sistema.

Atenem a persones sense llar, persones amb diversitat funcional, persones amb experiència pròpia en salut mental, persones migrades, infants i adolescents en situació de risc d’exclusió, etc. I dins de cada col·lectiu tenim lloc a distints dispositius amb estructures i energies molt remotes. Això fa que anem perdudes incloses nosaltres mateixes. És normal, no us culpeu perquè no és responsabilitat vostra. Aquesta situació no és casual, la fragmentació del sector d’atenció a les persones és la materialització del lloc que ocupen els residus del capitalisme; en llocs dividits, precaritzats i desdibuixats en un marc institucional difús i complexa.

Transitar per aquests marges és perillós, perquè adquirim i assumim que les qüestions que tractem no són purament biològiques o subjectives. Estem cridant a veu alçada que la pobresa, la salut mental o els desnonaments no són patrimoni únic de la persona que ho viu, sinó que formen part del conglomerat social, cultural i polític, per tant, la societat en té part de responsabilitat. Això, companyes no sempre és fàcil de digerir. Posem el dit a la llaga i diem que atenem massa situacions que no haurien de passar, que si el sistema en el qual vivim fos més amable i curós no intervindríem des de la urgència i la desesperació, sinó que podríem realment ser-hi des de llocs més profunds i respectuosos.

Dit tot això i vinculat amb com podem acompanyar davant d’aquesta conjuntura us voldria dir el següent. No és senzill i probablement no ho serà en un termini curt de temps. Cap estudi acadèmic us prepararà per al que us podreu trobar, perquè les vivències ens impacten de formes diferents a cada una de nosaltres. No tenim varetes màgiques, ni solucions immediates ni resposta a tot. Doneu-vos temps i marge per anar assumint tot allò que us passa. Donar i permetre’s temps és un acte revolucionari quan la immediatesa i la volatilitat envaeixen l’imaginari col·lectiu.

També dir-vos que en l’acte d’acompanyar irremeiablement viureu la circumstància on els protocols i les guies us orientaran, però us trobareu soles davant de l’altre i el vincle que hi pugueu establir dependrà de la vostra mirada. Amb això haureu d’anar convivint perquè són premisses que formen part de la vida. Les professionals també som vulnerables i ens hem de cuidar acceptant els nostres límits i les nostres possibilitats d’actuació. Per tant, crec que el millor regal que podeu oferir a les persones amb qui treballeu és que estigueu bé amb vosaltres, que us sentiu a gust amb el vostre cos, amb la vostra forma de viure i us deslliureu dels prejudicis que portem totes a sobre. Si aconseguiu fer això, segurament podreu atendre les persones des de posicions molt més respectuoses perquè acceptareu el que us trobeu tal com us vingui.

Per acabar, dir-vos que el nostre ofici és meravellós i si ho volem està ple de vida. Nadem a contracorrent i a vegades l’esforç es fa feixuc, però si aixequem la vista veurem que estem rodejades d’altres companyes que neden al nostre costat; aprofitem aquesta inèrcia per generar contextos més humanitzats i propers.  

L’educació social és necessària, precisament perquè és un dret de la ciutadania. Fem-la valer.