La privacitat en persones amb diversitat funcional

El tema de la privacitat en les persones amb diversitat funcional crec que amaga un rerefons relacionat amb la postura que adopta el professional davant el subjecte. En el moment en què ens plantegem no salvaguardar la privacitat més íntima d’una persona, entenc que es genera una posició subjectiva del professional on es situa en una estructura relacional més elevada i pren consciència de què pot decidir per ell. El vincle entre educador i subjecte es converteix en una relació de poder, anul·lant qualsevol valor a les opinions de la persona. Es desenvolupa una relació entre subjecte i professional on la distància necessària per aconseguir un treball objectiu es converteix en una distancia de valors, on el professional genera un distanciament amb l’objectiu de marcar aquesta diferència de posicions, comprenent que el subjecte sempre estarà situat en un esglaó més baix. En els casos de persones amb diversitat funcional aquest fet és més comú, ja que la pròpia discapacitat facilita aquesta visió paternalista i estigmatitzada, on es situa el subjecte en una posició de vulnerabilitat en quant a la guarda de la informació més personal i íntima. El fet d’entendre aquestes persones com a subjectes que no tenen dret a la privacitat reforça la idea de la diferència negativa entre el professional i la persona ajudada.

Erich Fromm (1980) va descriure: “Cuando nace un hombre se le fija un escenario”. Amb aquesta frase, Fromm es referia a que a cada persona se li designa un entorn, amb les seves característiques morals i ètiques, amb les seves pautes de comportament, amb tot un seguit d’elements que marcaran l’estructura del caràcter personal. En l’època d’adquisició de comportaments socials, és a dir en la infantesa, som  influïts per la cultura a través dels membres adults de la societat. Els coneixements, hàbits, rols o inclús sentiments que ens inculquin, tindran sèries repercussions en el futur. D’aquesta manera podem arribar a entendre la raó dels problemes posteriors durant l’adolescència o l’edat adulta, com les pors, les inseguretats o els sentiments reprimits. El cas de les persones amb diversitat funcional és un clar exemple de com hem normalitzat i estigmatitzat la seva posició des de la vessant cultural. Les tessitures socials que fonamenten les seves identitats, exposen com les persones queden emmarcades en els seus propis rols, impedint de forma repressiva que s’expressin i es desenvolupin segons els seus interessos i les seves necessitats. D’aquesta manera, en diverses ocasions, aquestes persones són encasellades en una estructura feble on les seves pertinences més íntimes i personals no gaudeixen de cap valor i poden ser desvelades sense cap impediment. Així, el professional no és capaç d’entendre la importància de la privacitat, i que salvaguardant les idees més personals és quan es demostra un verdader respecte per la persona.

Amb aquests conceptes enfoco la problemàtica ètica de la privacitat en persones amb diversitat funcional, posant l’accent en la relació de posicions, on el professional que desvela lliurement els secrets de les persones es degut a què s’ha establert en una posició de superioritat.

Per una altre banda entenc que existeixen situacions en què el professional ha d’indagar sobre la vida privada d’una persona per poder atendre, prevenir, solucionar o millorar una situació que pot comportar un risc. En ocasions on el subjecte no vol explicar alguna intimitat, acció o problemàtica, però que d’aquesta explicació en depenen terceres persones, entenc que s’ha de fer un exercici per intentar convèncer-la per poder actuar. Tot i això, el professional ha de seguir amb les pautes de privacitat i intentar salvaguardar la figura del subjecte per mantenir la seva integritat com a persona.

ètica aplicada

Vivim en un moment en el qual els grans dogmes han perdut valor, generant una incertesa moral que en molts casos no ens dóna la resposta necessària a certes actuacions o situacions. Ja no tenim respostes basades en ideals o en conceptes totalitaris. Aquest fet ens obliga a replantejar-nos totes les accions, a aplicar un pensament crític i a generar discursos i discussions. D’aquesta manera  l’actuació dels professionals de l’àmbit educatiu i social s’ha vist immersa en un canvi ètic on s’han replantejat tots els paradigmes metodològics establerts.

Un problema ètic que considero rellevant d’aquesta nova etapa va relacionat amb l’alteritat. Tots els serveis socials van destinats a treballar per i amb l’altre, per tant, la posició del professional esdevé un element clau per entendre la persona ajudada. Als serveis s’hi generen una gran quantitat de qüestions ètiques relacionades amb els usuaris i usuàries, ens preguntem conceptes com des de quina posició actuen els professionals? Entenc que des de la d’ajuda a l’altre, però com es decideix qui i com necessita ajuda? Penso que el professional esta en una situació de domini i de poder, però en un poder necessari que igual que el biopoder de Foucault, gestiona i ordena la vida d’altres persones. En aquest sentit penso que sempre s’entra en la dualitat del bé i del mal. Un professional ha de recolzar-se en l’alteritat i en molts casos jutjar els actes d’una persona per decidir si són bons o dolents, si són comportaments acceptables o si s’han de modificar o eliminar. Les normes socials, la moralitat particular de cada ésser i sobretot el mantenir el reconeixement dels altres ens fa modificar la nostra percepció sobre el bé i el mal. D’aquesta manera s’obra un gran dilema ètic, sobretot en la figura de l’educador social, què és, quan i com hem d’actuar?

Penso que en moltes ocasions les actuacions es poden viure com a “invasores” i que sorgeixen més des de la figura de l’educador que no pas per ajudar a l’altre. Entenc que algunes actuacions venen des del discurs de, “Jo això no ho puc permetre” i no s’analitzen tots els elements i factors que engloben una persona per poder planificar correctament una actuació.

Existeixen temes molt delicats que a ulls d’una persona occidental i amb una cultura europea costen d’assimilar, però sempre estarem jugant dins del límit d’allò que es vol o no es vol tolerar. L’ètica aplicada ens ha d’ajudar a discernir entre una actuació correcte i una d’incorrecte, ens ha de donar els elements necessaris per saber triar i escollir de manera que els nostres actes es pugin justificar, sempre que es pugi, amb arguments sòlids i contundents. Tot i així, penso que l’interrogant interior sempre estarà actiu, la pregunta de si actuem èticament residirà en les nostres reflexions. I aquestes reflexions són positives i necessàries per intentar millorar, per comparar la teoria amb la pràctica, i sobretot perquè en un àmbit com l’educació social es requereix aquest exercici crític a nivell individual i col·lectiu.

Educar con la información

Recientemente se ha escuchado la noticia de que WhatsApp ofrecerá llamadas de voz gratuitas. Esta noticia podría parecer muy gratificante si no fuéramos más allá de la cuestión. Posteriormente del bombazo, una agencia de protección de datos alemana, ha notificado que WhatsApp no tiene ninguna legislación interna en cuanto al amparo de la información que se pueda acumular en una cuenta. Esto nos deja desprotegidos ante la ley si intentáramos defender nuestro derecho a la privacidad. Después de todo el revuelo mediático y político que han generado las escuchas ilegales de la CIA, esto puede ser una puerta abierta que nos deja sometidos a ser investigados de manera legal y sin que nadie lo cuestione. Y más preocupante es la situación cuando las dos plataformas de comunicación más grandes, WhatsApp y Facebook, se unen; quedando unificada nuestra información personal y social bajo una misma tutela. Todo esto simboliza dos valores predominantes en la postmodernidad, la gratuidad y la instantaneidad de los elementos. Lo queremos todo gratis y ahora, pero a cualquier precio. Da igual si nuestra información es utilizada con fines comerciales, políticos o jurídicos. Vedemos nuestra privacidad por lo momentáneo y gratuito. Alguien dijo que la información es poder, así que la disputa surge en ver quién puede controlar más plataformas que acumulen información personal. En ello están Google, Facebook y demás. La tecnología avanza irremediablemente y sucumbimos acríticamente a su progreso.

Debido a la polémica surgida por el reportaje sobre el 23F de Jordi Évole, quería reflexionar también en la facilidad que tienen los medios para manipular la información. Pueden vendernos cualquier cosa o producto, pero cuando hablamos de cuestiones políticas, sociales o ideológicas entramos en temas pantanosos. Solo hay que entender que según el telediario, periódico o radio que escuches, obtendrás una realidad distinta de la situación del país, comunidad o pueblo. Este concepto es comprensible des de la perspectiva relativista, donde nada es seguro y verídico por sí solo, sino que  cada persona genera sus verdades personales. Así creo que no deberíamos tomar ningún concepto como cierto, y utilizar el pensamiento crítico para manejarnos con cautela por este océano informativo marcado por las nuevas tecnologías. En cuanto a la educación, pienso que huir de los paradigmas dogmaticos que ofrece la pedagogía tradicional nos ayudara en este proceso. Ser crítico con la educación actual, y sus reformas, es relativamente fácil e incluso posee un punto de paternalismo; por eso creo que hay que ir más allá y proponer sistemas alternativos alejados y opuestos a nivel metodológico y teórico, de todo lo establecido. El objetivo de esto no es instaurar estos sistemas como dogmas a seguir, sino que se pretende hacernos fuertes en nuestro día a día con las relaciones, con la posición que adoptamos como “educadores” y aportando una mirada basada en el respeto y en el acompañamiento de los educandos.

Actualmente hay proyectos que se están consolidando poco a poco demostrando que al menos la educación libre es una propuesta real y valida, igual que todas las demás.

La tanca inhumana

La perspectiva socioconstruccionista qüestiona tot allò que és possible qüestionar, intenta abordar tots els discursos socials generats en la societat. Defensen que els discursos es generen a través de l’especificitat històrica i cultural. Els significats i els símbols sorgeixen de l'expressió directe del pensament i la seva concepció cultural, per tant cada context sociohistòric tindrà una realitat diversa. El socioconstruccionisme és per sobre de tot, seguint Burr (1995) antiessencialista i antirealista ja que som fruit de processos socials i no existeix relació directa entre coneixement i realitat. Formulen la idea de què cap realitat és única, sinó que són variables i dinàmiques, que evolucionen a mesura que el pensament i les pràctiques col·lectives es transformen. Cal considerar la realitat social com el resultat de les pràctiques humanes; els fenòmens socials són produccions que se situen històricament i que canvien amb les noves èpoques. Així, observem com els discursos i les realitats mai són enteses com a coneixements únics i definitius. Aquest concepte és interessant per fugir de postures ideològiques dogmàtiques i autoritàries, tan vigents en el món polític i social d’avui en dia.

D’aquesta manera observem com les realitats són producte d’unes pràctiques socials concretes i d’uns valors culturals específics. Per la perspectiva socioconstruccionista la realitat i el subjecte es construeixen mútuament. L’entorn social és un context fonamental de constitució del subjecte en les perspectives morals, emocionals i interpersonals. Així, el coneixement esdevé un producte socialment elaborat mitjançant pràctiques col·lectives.

Exposo aquesta reflexió degut a la problemàtica que ha sorgit entorn de la immigració “il·legal”. Recentment han mort unes 15 persones a la frontera entre el Marroc i Ceuta. Deixant de banda les més que injustificades actuacions de la Guardia Civil, m’agradaria entrar a valorar la concepció que és té de les persones que intenten passar la frontera. Com he descrit, cada realitat és un producte socialment construït i nosaltres, des de la nostra posició ens és difícil entrar en l’alteritat suficient per entendre la situació d’aquestes persones. Però crec que hauríem de fer un esforç per intentar confeccionar una autocrítica. Volen entrar al nostre continent a qualsevol preu, i des de les polítiques nacionals només fem que instaurar mesures inhumanes com les fulles esmolades de la tanca. Volen entrar a Europa per fugir del malson del seu continent, Àfrica. Un continent que ha estat espoliat, controlat, esclavitzat i torturat, primer pel colonialisme i posteriorment per les més sagnants dictadures imposades o permeses des dels altres continents. Si no fos per “l’home blanc”, actualment no tindrien cap necessitat de jugar-se la vida per passar una frontera. 
M’agradaria acabar amb una frase de la carta del “Jefe sioux” (1854) a Franklin Pierce en que descriu:

"Esto lo sabemos: la tierra no pertenece al hombre, sino que el hombre pertenece a la tierra. El hombre no ha tejido la red de la vida: es sólo una hebra de ella. Todo lo que haga a la red se lo hará a sí mismo. Lo que ocurre a la tierra ocurrirá a los hijos de la tierra."

Recomano la lectura de la carta sencera, passo el link per qui estigui interessat. 

http://www.ciudadseva.com/textos/otros/carta_del_jefe_seattle_al_presidente_de_los_estados_unidos.htm 

El último de la clase

Después de la publicación del barómetro del CIS sobre la valoración de nuestros políticos, ha sido imposible no percatarse, a nivel general, de la debilitación del nexo entre políticos y ciudadanos. Dada la situación socio-política y económica estas cifras no muestran nada nuevo, sino que remarcan el malestar general y refrescan el lema “no nos representan”. Pero en todo ese mar de cifras hay algo que quisiera destacar, la posición en que sitúan a nuestro amigo y seguidor incondicional de este blog, José Ignacio Wert. Ha logrado una puntuación de 1,4, arrastrándolo a la última posición, una merecida y lograda última posición. Para que él lo comprenda, es el último de la clase. Creo que sus actuaciones como Ministro de Cultura y Educación se reflejan generosamente con un 1,4, si por mí fuera ni lo nombraría en ese barómetro. Pienso que el mundo cultural, educativo y pedagógico se debilita con figuras tan dogmaticas, autoritarias y nefastas.

Nuestro sistema educativo afronta, des del año 1970, su séptima reforma, degradando lo pedagógico hacia caminos oscuros dónde el neoliberalismo y la moral conservadora destruyen lo vivencial y educativo. Se pretenden instaurar más elementos segregadores y excluyentes, favorecer la competitividad y promover un higienismo pedagógico dónde se vayan descartando a los alumnos que no sirven, a lo largo de la trayectoria de vida escolar. Podríamos comparar esta reforma con el largometraje Gattaca, en dónde persiste una clara y injusta separación entre humanos genéticamente perfectos y los demás. El nuevo proyecto, la denominada Ley Wert, persigue el mismo objetivo, ir descartando, mediante pruebas en cada ciclo, a los alumnos que no las superen. De esta manera encasillamos más a los sujetos, que por sus características bio-psico-sociales no son capaces de llegar al nivel exigido. En realidad solo se valorará la capacidad de vomitar unos contenidos en un papel, dejando de lado la situación social, familiar y personal, la propia evolución, los intereses y motivaciones y todo aquello que nos define como seres humanos únicos e irrepetibles.

Otro punto clave de esta reforma es el ámbito lingüístico, donde haciendo referencia al modelo de inmersión lingüística aplicado en Catalunya, pretenden españolizar a los alumnos catalanes. Más allá de la vanidad y del sinsentido de estos comentarios, quiero hacer hincapié en el carácter político e ideológico de esta ley. En este sentido observo que la reforma es un contragolpe a una lucha ideológica entre los mandatarios del Estado con los de la Generalitat catalana. Pero olvidamos que estamos hablando de una reforma educativa que afecta a la población más joven, entendiendo que son la base del futuro de nuestra sociedad. Y se está utilizando la educación como arma en una guerra política dónde seguro que los perdedores serán los educandos. En Finlandia llaman “la generación perdida” a aquellos que les cogió en etapa educativa los recortes en este sector. Yo me pregunto cuántas generaciones hemos perdido ya. Aquí, demostrando una enorme inmadurez política y social infravaloramos las consecuencias que supone implantar un modelo pedagógico como el propuesto. Imagino que es lo que buscan, instaurar un sistema que evite en un futuro mentes críticas y despiertas.

Pero también hay lugar para la esperanza, porque somos muchos los que no acatamos, los que reflexionamos y hacemos de nuestra profesión un ejercicio crítico con lo establecido. Al fin y al cabo quien está al pie del cañón somos nosotros.

Para finalizar, quisiera recordar unas palabras de nuestro Ministro favorito, en que decía que si alguien no superaba un 6 de media, sería mejor que se planteara estudiar otra carrera. Amigo Wert, te ha puesto un 1,4…

xerrada educació lliure

Xelifòrum! Per què l'Educació Lliure? divendres 31de gener 19:30-21:30 Com cada any comencem els Xelifòrums amb una introducció a l'Educació Lliure L’Educació Lliure es fonamenta en el respecte profund pels processos de vida dels infants i en la confiança  en què les principals eines per créixer i aprendre  les portem a dins des d'abans de néixer. Parlem d'un acompanyament a l'aprenentatge, que parteix dels interessos i les vivències de la mainada, on l’autoregulació i l’acompanyament emocional esdevenen elements centrals de la convivència, i en què la família assumeix el lloc destacat que li correspon en l’educació dels fills i filles... Us convidem a una introducció al perquè de l'educació lliure a càrrec de Marc Alcega (pare de 3 fills i membre del grup de treball de la XELL), com ho vivim als projectes a càrrec d'Iratxe Molina (acompanyant del projecte XELL la Petita Miranda) i com ho vivim les famílies a càrrec d'Ana Valer (família del projecte XELL La Caseta), seguit del ric debat participatiu amb tothom present. De tot plegat, en parlarem aquest divendres 31 de gener de 19h30 a 21h30. Pati Llimona de Barcelona C/ Regomir 3, Barcelona Metro: Jaume I  Bus: 17, 19, 40, 45, 120 Feu-ne difusió, si-us-plau, allà on cregueu oportú, enviant el mail o penjant el cartell, al cole, a la llar d'infants, al centre de salut, al centre cívic del barri...GRÀCIES! Secretaria LA XELL