El panòptic de Bentham i el control tecnològic

En el moment en què la societat va sofrir la revolució industrial, la mentalitat i la forma de vida de l’ésser humà va canviar dràsticament. Les classes dominants de la societat han utilitzat els avenços tecnològics i socials per perpetuar el seu poder. Actualment els mòbils, els GPS, les “tablets”, internet, les xarxes socials, el DNI electrònic i sobretot l’educació, són elements, que es poden entendre com a factors de control cap a les grans masses de ciutadans. En aquets sentit es podria vincular la metodologia de control que ens ofereix el panòptic de Jeremy Bentham amb el domini de l’Estat cap als ciutadans. Els avenços tecnològics podrien ser eines de control amagades sota la imatge de modernitat? L’educació actual genera pors i inseguretats que perpetuen les mesures de control? Totes aquestes preguntes ens porten a pensar si en l’actualitat els ciutadans patim, de manera desconeguda, la mirada controladora de l’Estat i de quina manera i quina relació hi guarda amb el panòptic de Bentham.

Jeremy Bentham (Houndsditch, 1748 - Londres, 1832) va ser un filòsof i pensador anglès, pare de l'utilitarisme. Defensava la utilitat de les accions com a premissa per a actuar, “Aquello que es útil es aquello que produce la felicidad en el hombre, las acciones son buenas o malas en la medida en que tienden a aumentar o disminuir la felicidad del individuo”¹. Va dedicar gran part de la seva vida a l'estudi del que la llei hauria de ser, produint una enorme quantitat de material manuscrit sobre dret, economia i política, i sobre la filosofia que naturalment sorgeix d'aquestes matèries. Va inventar el panòptic com a forma de concepció de les presons. En ell, mostrava una presó en què en la perifèria s’aixecava un edifici circular i en el centre una torre; aquesta apareix travessada per àmplies finestres que s'obren sobre la cara interior del cercle. 

L'edifici perifèric està dividit en cel·les, cadascuna de les quals ocupa tot l'espessor de l'edifici. Aquestes cel·les tenen dues finestres: una oberta cap a l'interior que es correspon amb les finestres de la torre; i una altra cap a l'exterior que deixa passar la llum d'un costat a l'altre de la cel·la. Només cal situar un vigilant a la torre central i tancar en cada cel·la a una persona. Mitjançant l'efecte de contra llum es poden captar des de la torre les siluetes presoneres en les cel·les de la perifèria projectades en la llum. Planteja el problema de la visibilitat, però pensant en una visibilitat totalment organitzada al voltant d'una posició de domini i de poder. En aquest sentit, l’advocat i professor de dret J. Corbella i Duch, ens diu “Identifica aquell edifici construït de tal manera que, tot el seu interior, es pot veure des d’un sol punt, i així, amb poca despesa, hom pot controlar tot el que hi passa”

En tots els avenços tecnològics hi podem experimentar un doble sentit. El primer és el simple missatge que ve donat, que és la utilitat dels aparells. Ens mostren com un dispositiu pot facilitar alguna tasca. Exemples com en l’electricitat, la informàtica, la logística, o en la comunicació ens fan plantejar si algú podria argumentar contra qualsevol d'aquestes coses, o contra qualsevol avanç tècnic que ha fet la societat moderna. L’altre sentit que li podem donar a l’evolució tecnològica fa referència a que tots aquests avenços han creat un món en el qual la sort de l'home ja no està a les seves pròpies mans o en la dels seus veïns i amics, sinó en la dels polítics, executius de corporacions i buròcrates en els quals com a individu, l’home de peu, no té poder per influir. Entenem que quan s'ha introduït una innovació tècnica, la gent normalment es torna dependent d'ella, tret que sigui reemplaçada per alguna innovació encara més avançada. La gent no només es torna depenent com a individualitats d'un nou producte tecnològic, sinó, fins i tot en major grau, el sistema com a conjunt es torna dependent d'ell. Un filòsof i sociòleg alemany, Herbert Marcuse, ens mostra com les necessitats que l’estat complau són artificials, creades per la raó tecnològica i industrial i les llibertats i les necessitats es converteixen en mercaderies.

Amb això Marcuse, intenta dir que el progrés tecnològic, amb tots els ideals i falses necessitats que promou,  aliena a les persones. L’autor fa referència a aquesta temàtica en una de les seves obres, l’home unidimensional, “el aparato tecnológico se muestra capaz de conseguir los logros del progreso y las nuevas formas de vida que promueve se convierten en formas de adoctrinamiento”

Amb l’aportació de Marcuse s’arriba a la conclusió que el poder que disposa l’Estat en el funcionament de la societat representa el debilitament de les possibles ments emancipades. Relacionant el poder i les noves tecnologies amb el panòptic de Jeremy Bentham, observem la societat actual industrialitzada i els seus estats, com el vigilant central del panòptic i tots els ciutadans són els presos, que estan limitats per les parets de les cel·les però de forma inconscient, ja que experimenten la falsa sensació de llibertat produïda per l’educació rebuda i les noves tecnologies. Els ciutadans d’una ciutat es mouen lliurement per on vulguin, però sempre amb els mitjans i els recursos oferts per l’Estat. D’aquesta manera el panòptic ha de ser comprès com un model generalitzable de funcionament, una manera de definir les relacions del poder amb la vida quotidiana de les persones.

La necessitat d’un poder i una educació dominant

L’Estat, entès com a l’element vigilant del panòptic, ha de perpetuar el seu domini, per poder seguir mantenint la categoria de vigilant, i conseqüentment, ha de crear institucions on es realitzi aquesta funció. És important comprendre institucions com la presó o els psiquiàtrics, des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i els legitima de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control, i que aquestes exerceixin el seu poder sense quasi restriccions.

En aquest sentit el filòsof i historiador francès, Michel Foucault ens diu en el seu llibre “Vigilar i castigar”:  “La prisión es el único lugar en el que el poder puede manifestarse de forma desnuda, en sus dimensiones más excesivas, y justificarse como poder moral”.  Les classes dirigents intenten que aquesta moral, en el comportament humà, es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials, ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. Des d’aquest punt de vista extern, s’observa com no són tan sols centres de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als demés integrants de com és castiga una conducta incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Un altre dels mètodes per el qual l’Estat perpetua la seva posició dominant, és mitjançant l’educació. La pedagogia actual, lluny de crear noves actituds, reflecteix i confirma els valors i tinences que impregnen la societat existent. A tot el món les escoles són empreses organitzades i destinades a reproduir l'ordre social i polític. L'escola és un instrument de l'Estat i crea la subordinació a ell. Samuel Bowles i Herbert Gintis, exposen que “el sistema educatiu no és el mitjà que produeix les desigualtats socials sinó el que les perpètua” Qualsevol forma de poder ha de garantir la seva supervivència i sobretot la seva justificació. L’educació és un element clau, ja que permet formar persones amb uns criteris i uns valors determinats i a la vegada dotar-los de sentit. Així, veiem com les persones alienades i modelades al gust de la societat són incapaces d’obtenir una visió crítica, perquè la seva educació no els va ajudar, o no la van saber aprofitar per assimilar les regles del joc social de manera objectiva i crítica, per no sotmetre's a relacions socials alienades caracteritzades per la pertorbació, la desestabilització i la difícil comunicació.

Així, observem com l’educació pot ser un mitjà per el qual es confeccioni una falsa idea de llibertat, que permet moure i pensar lliurement a les persones, (però sempre dins de les seves celes) mentre el vigilant (l’Estat) les observa i les corregeix. En relació amb l’educabilitat, els éssers humans quan naixem, tenim la necessitat de ser acollits per un adult.  Aquest, ja sigui a nivell escolar o familiar, guiarà a l’alumne en el seu creixement personal mentre estableix un vincle amb el seu entorn i la seva cultura. En aquest sentit, es crea una relació quasi indestructible del nen amb el medi, en la qual l’infant experimenta una llaç emocional indissoluble. Si s’educa als infants amb els valors instaurats en la societat actual, que promouen, entre d’altres, la alienació a les tecnologies i a l’Estat, s’aconseguirà crear persones sense cap capacitat critica i amb personalitats obedients a l’ordre establert. Philippe Meirieu, ens diu, fent referència a aquest fet, “que aquél que llega al mundo sea acompañado por el mundo… que sea introducido y no moldeado, ayudado y no fabricado”.  El model d’aprenentatge que proposa Meirieu, s’acosta a una alternativa real per a crear persones lliures de pensament i amb una capacitat verdadera de lliure elecció.