La figura de l'educador/a

La figura professional de l’educador/a sempre porta implícita una moral i uns valors pels quals es regeixen les seves actuacions. D’aquesta manera s’ha de fugir d’adoptar una actitud investigadora que podria conduir-nos
a la ingerència. Qui rep l'ajuda pot sentir-se interrogat, pot pensar que l'educador percep el seu cas com una curiositat, pot percebre que no ho acull, que no comprèn el seu problema sinó que observa els detalls més insignificants. L'educador/a no ha de caure en el parany d'avaluar o jutjar moralment l'usuari, ja que pot produir-li situacions d'inhibició, bloqueig, sentiment de culpabilitat i sensació d'angoixa. Sempre s’ha de potenciar que sigui l'usuari qui interpreti els seus propis fets des de l'objectivitat i no interpretar el que expressa la persona ajudada.  Quan s’intervé, sovint es fa ús de la compassió, de la visió paternalista que actua com a efecte tranquil·litzador, com a sedant. Aquesta actitud compassiva és contraproduent ja que, fàcilment, es justifica la nostra intervenció des de la capacitat compassiva. Una relació d'ajuda, només basada en la compassió eternitza i genera més demanda de llàstima que es converteix en sobreprotecció i dependència i no permet arribar a la confrontació i resolució dels conflictes. Si partim d'aquesta visió objectiva, l'educador/a ha d'escoltar, és a dir, interessar-se des de la seva implicació en la relació. No és el mateix sentir que escoltar. L'escolta activa és un acte volitiu, és el primer pas i el més difícil, i ens ha de permetre el fet d'intentar acollir i comprendre.

Donats tots aquests conceptes, es pot comprendre que és molt difícil delimitar les nostres accions a coneixements teòrics i no caure en la subjectivitat. És complicat aplicar de manera correcte l’empatia i no entrar mai a terrenys personals, però l’experiència, els fracassos i les recompenses personals són el que ens guiaran per intentar realitzar de la millor manera possible la tasca pedagògica.