Entrevista a Francesc Granja. Acompanyament íntim i/o eòritc en la diversitat funcional

En el marc d’un Treball Final de Grau, la Carla Llinàs Albillo entrevista en Francesc Granja, el president de l’associació Tandem Team, que treballa l’acompanyament íntim i eròtic de les persones amb diversitat funcional.

En Francesc ens explica molt detalladament la diferència entre assistència sexual i l’acompanyament íntim i/o eròtic així com les diferents controvèrsies que genera aquest àmbit. 

1.  Per quins motius Tandem Team prefereix parlar d’acompanyant íntim i eròtic en lloc d’assistent sexual? O quines diferències hi ha entre acompanyament íntim i eròtic i assistència sexual?

Efectivament, nosaltres no parlem d'assistent sexual, parlem d'acompanyant íntim i eròtic. Entenem que la sexualitat no es pot assistir. Pensem fermament que les persones, sigui quina sigui la seva condició, poden expressar la seva sexualitat de manera satisfactòria. El que s'assisteix en una sessió no és la sexualitat, és la diversitat funcional: transferència de la cadira al llit, vestir o desvestir, sondes, bolquers, etc. Un cop la persona amb DF està al llit (o allà on sigui que es faci la sessió), el desig entre ambdues persones l'hauran d'explorar conjuntament i en condicions d'igualtat i dignitat. Per tant, en l'àmbit de la sexualitat, la persona que s'ofereix a compartir la seva eròtica entenem que no hauria de tenir una actitud d'assistir sinó d'acompanyar. La relació d'assistència és una relació desigual que remet al model mèdic-rehabilitador de la discapacitat. En el cas de l'acompanyament, la relació és, o pretén ser, igualitària. L'acompanyant, segons el nostre model, no està perquè passi alguna cosa o per complir un determinat protocol o assolir un objectiu concret, sinó per compartir una experiència amb una persona amb DF.

Per altra banda, hem preferit utilitzar les paraules 'íntim i eròtic' en lloc de 'sexual' perquè ens ajuda a explicar el que desitgem que passi a la sessió: una trobada d'intimitat i erotisme on ambdues persones puguin explorar els seus desitjos. Ens ajuda a sortir de tots els prejudicis genitals que incorpora la paraula 'sexual'.

2.  L’Associació Tandem Team com defineix el mot sexualitat?

A nosaltres ens agrada molt la definició que en fa l'Efigenio Amezúa, un dels sexòlegs més prestigiosos de l'estat: «La sexualitat és un element fonamental de la personalitat de l'ésser humà que integra elements psicològics, físics i socials i que la configuren com identificadora de les diverses biografies de les persones, individus únics i irrepetibles amb diferències, dificultats I particularitats». Malgrat el que diu el professor Amezúa sobre el fet que som éssers únics i irrepetibles, en el terreny de la sexualitat, com en tants d'altres àmbits, tendim a repetir un model normatiu que, en el cas del desig i l'erotisme, ens obliga a fer i a funcionar sota el mandat del patró coit-cèntric. En aquest model genital del desig, les persones amb diversitat funcional queden excloses.

L'enfocament de la sexologia que inspira el nostre model d'AIE és el que entén que el desig està, o pot estar, a qualsevol part del nostre cos. Que no hi ha única manera de ser i viure la nostra sexualitat. Que no totes les relacions eròtiques són coitals i, en darrera instància, que no tota la sexualitat fa referència a les relacions eròtiques.

3.  El Foro de Vida independent estableix una clara diferència entre l’assistència sexual (materialització del propi cos) i la prostitució (accés al coit, fel·lació, etc.). Què n’opina d’aquesta separació entre ambdós àmbits?

La proposta d'assistència sexual que fa el FVI és molt lloable. Es planteja com un dret a l'accés al mateix cos. El que passa és que moltes persones amb DF (entre les quals m'incloc) no tenen sensibilitat corporal. Per tant, el fet que un AS els ajudi a acaronar-se i accedir al seu propi cos té poc, o gens, benefici en termes de plaer o de desig. Diríem que es una proposta parcial que serveix per a certes persones, però no dóna resposta a les necessitats eròtiques de tot el col·lectiu de DF.

Fixa't que quan parlem de prostitució (tu en fas referència a la pregunta) només parlem de genitalitat (coit, fel·lació, etc) i fixa't que només pensem en prostitució femenina (podries haver dit cunnilingus). Qui busqui una relació genital, en general, que cerqui un/a treballador/a sexual. Però qui busqui altra cosa, haurà de tenir altres opcions.

4.  Per què defensen i estableixen que l’acompanyament íntim i eròtic no és treball sexual? L’acompanyant íntim i eròtic, en ocasions, cobra per duu a terme la seva assistència, no? La prostitució, no se sol caracteritzar perquè el que s’ofereix és plaer sexual i eròtic?

Com deia al principi, nosaltres plantegem l’AIE com una trobada on dues persones volen compartir una experiència eròtica en condicions d’igualtat i dignitat. Després de tres anys i mig de vida amb el protocol Tandem Intimity, veiem que aquells/es acompanyants que tenen els diners com a motivació principal perden aquest caràcter igualitari i experiencial. Els diners no han de ser una remuneració en forma de servei, sinó poden servir per atendre les despeses de transport o per compensar aquesta part d’assistència funcional.

Que quedi clar: nosaltres no tenim res en contra de la prostitució; sempre que aquesta s'exerceixi des de la llibertat, la dignitat i el respecte als drets individuals. També volem dir que la comparació entre prostitució i AIE és inevitable. Quan sorgeix una figura de nova creació, les persones busquem els referents mentals més familiars i propers que ens ajudin a 'classificar' allò que ens és desconegut. Fa 20 anys va passar el mateix amb el coaching. Quan sentien a parlar d'aquesta metodologia, molta gent la identificava amb una 'mena de psicologia'. I això era així perquè en el mapa mental de la gent estava escrit que quan dues persones es posen a conversar en privat sobre el desenvolupament d'un àmbit específic del client estan fent teràpia psicològica. En el cas que ens ocupa, passa una mica el mateix. Parlem de sexe (erotisme) compartit amb una persona estranya i el nostre imaginari col·lectiu ens porta al treball sexual. I, evidentment, no tota relació íntima entre estranys és prostitució.

Després de 3 anys i mig abordant la qüestió de l'acompanyament íntim i eròtic, nosaltres hem trobat diferències significatives que reforcen la separació amb la prostitució. El primer concepte que ha de quedar clar és que l'acompanyant íntim i eròtic, repeteixo, segons la nostra experiència, no té una motivació econòmica com a reforç principal, cosa que sí que passa en el món del treball sexual. Una altra gran diferència és que l'acompanyant íntim i eròtic ha de ser una persona amb una determinada formació o coneixements a l'hora de tractar persones i cossos amb mobilitat reduïda i funcionalitats específiques (cadira de rodes, respiradors, sondes, comunicació adaptada, etc). Aquesta formació, en general, no es troba a la prostitució.

D'altra banda hi ha una qüestió de procediment que ajuda clarament a diferenciar les dues figures: en l'acompanyament íntim i eròtic, tant l'acompanyant com l'usuari tenen una reunió (gratuïta) prèvia a la sessió per decidir si s'atrauen o no i per acordar aquelles qüestions que regiran la relació, com la durada, si hi haurà o no intercanvi econòmic, el lloc, etcètera. En canvi, a la prostitució, la treballadora sexual o el treballador sexual es proposen com a parella sexual d'una persona amb diversitat funcional i aquesta persona normalment no pot triar, sobretot en casos de discapacitat intel·lectual.

En quart lloc podem dir que hi ha una diferència pel que fa als temps: a la prostitució, en general, la durada de les sessions és bastant limitada, mentre que en l'acompanyament íntim i eròtic sol ser més flexible. Finalment, hi ha una qüestió de model, atès que la prostitució encaixaria més dins d'un model coit-centrista i finalista (criticat per la sexologia actual), i l'acompanyament íntim i eròtic encaixaria millor en un model integral de la sexualitat on la persona explora i escull aquella eròtica que la satisfà.

És aquí, en el model del desig, on l'acompanyament íntim i eròtic pren tot el seu sentit. Les persones que busquen un acompanyant íntim i eròtic tenen la possibilitat d'explorar quins són els seus desitjos i les seves conductes que els produeixen més plaer. Això en un entorn de treball sexual no es pot aconseguir tan fàcilment donat que hi ha persones que sovint acudeixen als serveis de prostitució buscant un alleujament i una satisfacció puntual. La nostra proposta suggereix un treball d'exploració i d'autoconeixement, cosa que moltes de les persones amb diversitat funcional no han pogut fer en cap moment de la seva vida per culpa de la seva condició física o del seu estat mental o intel·lectual.

5.  Allunyar l’assistència sexual i l’acompanyament íntim i eròtic del món de la prostitució, no és fomentar l’estigma que persegueix el treball sexual?

Quan vàrem proposar el protocol Tandem Intimity la nostra intenció era donar resposta a una necessitat desatesa històricament. En cap moment vàrem pensar que aquesta proposta tingués una repercussió en el foment de l'estigma del treball sexual. Ara bé, el que tampoc farem és canviar els nostres principis i creences sobre el model d'AIE pel fet que hàgem d'ajudar a 'desestigmatitzar' la prostitució. Aquesta tasca, en qualsevol cas, li tocarà fer al mateix col·lectiu o a qui vulgui dedicar-s'hi.

6.  Fomentar l’altruisme dins l’assistència sexual o l’acompanyament íntim i eròtic, no és precaritzar el tercer sector?

Nosaltres no fomentem l’altruisme. El que diem és que cada persona ha de pactar amb l’AIE de quina manera i sota quins paràmetres es durà a terme la sessió. Hi ha vegades que hi ha intercanvi econòmic i hi ha vegades que no.

7.  La major part de les treballadores sexuals diuen que l’assistència sexual és un àmbit més de la seva professió. Llavors, per què no parlar de prostitutes especialitzades en l’assistència sexual o acompanyament íntim i eròtic a persones amb diversitat funcional?

Quan va sorgir la figura del coach, els psicòlegs deien el mateix: que el coaching formava part de la seva professió. Que amb el coaching no s'havia inventat res de nou. Que era una professió amb poca base acadèmica, que tenia poca credibilitat, etc. Avui en dia la cosa ha canviat i, malgrat que segueixen havent-hi crítics i detractors de la figura del coach, s'entén millor la seva tasca i el seu àmbit d'aplicació (bàsicament empresa o persones que volen assolir un objectiu concret). De fet, el mateix col·legi de psicòlegs fa cursos de coaching pels seus associats i avui en dia hi ha molts professionals que ofereixen indistintament els serveis de psicòleg o coach.

Amb l'AIE creiem que passa una mica el mateix. A la pregunta núm. 4 expliquem clarament les diferències entre ambdues figures: reunió prèvia, formació, motivacions, durada de la sessió i model de desig. Estem convençuts que un/a treballador/a sexual pot fer d'AIE, de la mateixa manera que un/a psicòleg pot fer de coach. I, per tant, també es pot donar el cas d'un coach que no sigui psicòleg i d'un AIE que no sigui treballador/a sexual.

Segons el nostre parer, les funcions de la prostitució i l'AIE són diferents. Properes, però diferents. Pels neòfits i pel públic en general es poden confondre, però els que estem treballant i parlant amb els interessats cada dia veiem clarament la diferència. De fet, a Tandem Team venen moltes persones que han passat per una experiència eròtica amb un/a treballador/a sexual i quan descobreixen l'AIE ens confirmen aquestes diferències. Si la majoria de treballadors/es sexuals poden fer d'AIE (com planteges a la pregunta), com és que les persones amb DF venen a Tandem Team per experimentar una altra cosa? Qüestions tan subtils com la sensibilitat, la no preocupació per la durada de la sessió, la normalització de la condició de DF o el desig vers un cos diferent marquen aquestes diferències.

La nostra experiència ens diu que l'AIE pot venir majoritàriament d'entorns socials (treballador/a, educador/a, integrador/a), terapèutics (psicòleg, fisioterapeuta) o sanitaris (infermer/a, metge/essa, sexòleg).

8.  Les prostitutes, no assisteixen la sexualitat, faciliten un entorn íntim i condueixen a la màgia de l’erotisme igual que un acompanyant íntim i eròtic? No tota la prostitució se centra en els plaers genitals. També n’hi ha que ofereix serveis de satisfacció que tenen a veure amb la intimitat i l’erotisme i que solen consumir les classes altes. Quines diferències hi veuen?

No sabem el que fan les prostitutes. Ho intuïm, però no ho sabem. Com tampoc sabem el que passa en una sessió d'AIE. Al final, és una qüestió individual en l'actitud i el tipus de servei que es dóna. El que sí que sabem és que hi ha persones amb DF que han estat amb un/a treballador/a sexual i no han sortit satisfetes. El que també sabem (aquí hi ha un consens màxim) és que per fer un servei eròtic amb una persona amb DF cal formació. Una formació adreçada, no tant a saber com explorar la sexualitat del/la 'client/a', sinó a gestionar la mateixa DF. És evident que no totes les sessions en prostitució són genitals, però entrem en un terreny misteriós i desconegut. No hi ha dades fefaents sobre aquesta qüestió. No sabem què passa en cadascuna de les sessions privades que tenen els/les treballadors/es sexuals o els/les massatgistes eròtics/ques o els terapeutes tàntrics.

9.  Montse Neira es defineix com una treballadora sexual especialitzada en l’atenció a persones amb diversitat funcional. Per vostès, es pot considerar assistenta sexual o acompanyadora íntima i eròtica? Per què?

Montse Neira va ser una pionera. Va ser una de les primeres treballadores sexuals en reconèixer i explicar públicament (entrevista al diari El Mundo) que donava servei a persones amb DF (crec que ara ja no s’hi dedica, per cert). En una conferència que va donar fa uns anys ens va agradar molt la seva explicació sobre la manera com plantejava les trobades que tenia amb persones amb DF. «Cada petó és diferent, sigui quina sigui la persona que el dona» –afirmava. Aquesta vessant exploradora on es posa en valor la singularitat de cada trobada i on es reconeix el poder de cada gest eròtic dins de la mateixa trobada, encaixa perfectament en el nostre model d'AIE. Per tant, des d'aquest punt de vista, és a dir, des de la concepció de la sessió íntima com un moment màgic i únic on pot passar qualsevol cosa i on cada cosa és diferent de l'altra i on no sempre s’acaba en una fel·lació o una penetració, la Montse seria una AIE ideal. Tornant a l'exemple del coaching (i perdona per la iteració), la Montse seria una psicòloga (en el nostre debat, treballadora sexual) que pot fer també coaching (en el nostre debat, AIE).

Ara bé, en aquella mateixa conferència, aquesta persona va fer una afirmació que ens va deixar gelats i, per tant, ens va dur a descartar-la com possible AIE. La Montse Neira va dir que «el pitjor» (paraules textuals) que li havia passat en tots els seus anys de professió (i eren uns quants) va ser quan un client amb DF va tenir una incontinència intestinal al llit, mentre practicaven sexe. Aquí va quedar clar que aquesta persona, segons el nostre model, no podria ser una bona AIE. Perquè com deia abans, els AIE han de tenir molt clar quines són les condicions que es trobaran quan comparteixen la intimitat amb una persona amb DF i han de saber incloure de manera natural aquestes peculiaritats. No em puc imaginar el que devia sentir el client en qüestió en veure la reacció de la Montse un cop produïda la incontinència. Havia de ser devastador. No pot ser que una persona pagui un servei per expressar-se sexualment i que es trobi amb una treballadora sexual que senti fàstic i rebuig per la seva condició (incontinència). No pots ser.

El Jaume Girbau explica una experiència similar en el reportatge de TV3, ‘Jo també vull sexe!’ (min 36’16’’).

Els AIE han de sentir-se còmodes amb aquestes peculiaritats i funcionalitats. Inclús han de saber erotitzar aquestes qüestions. Han de saber que les persones amb lesió medul·lar no controlen els esfínters, que les persones amb paràlisi cerebral tenen molta espasticitat, que les persones amb trastorn de l'espectre autista tenen hipersensibilitat (sonora, tàctil, visual, olfactiva), que algunes persones amb certa discapacitat intel·lectual intentaran projectar els seus desitjos romàntics amb l'AIE. I tot això ho han de saber incorporar en un entorn eròtic i de desig.

Moltes persones amb DF no han tingut mai una experiència íntima o sexual i a l'hora de decidir si fan el pas o no es volen assegurar que la seva autoestima no quedarà afectada i que la seva condició no serà un impediment perquè la persona amb qui decideixen explorar la seva sexualitat es faci enrere.

10.          Ana Pollán, del Moviment Democràtic de Dones, estableix que el plaer sexual no és una necessitat, i per tant, no és un dret sinó un desig. Què n’opina?

M'espanten les afirmacions taxatives. I les generalitzacions. Tornem a l'Efigenio Amezúa: «som éssers únics i irrepetibles». Per moltes persones el desig és innat, és una necessitat. Com ho és el beure o el menjar. Ara bé, hi ha persones, les (mal) anomenades asexuals, que no tenen desig eròtic i elles volen viure sense aquesta dimensió. Cadascú és lliure d'escollir el seu model de vida i de desig.

On estic d'acord és en l'afirmació que diu que la qüestió sexual és un tema de desitjos i no de drets. La proposta del FVI d'assistència sexual com a dret a l'accés al mateix cos es fa en clau de drets i no de desitjos i, com he explicat, queda coixa. No atén a tot el col·lectiu de DF.

11.          Establir que l’assistència sexual és un dret per les persones amb diversitat funcional, no és excloure altres col·lectius de la societat que també tenen problemes per accedir a la sexualitat?

Absolutament. Nosaltres defensem que aquesta figura de l'AIE es pugui fer extensible a altres col·lectius (gent gran, persones amb fòbia social, persones amb traumes sexuals, persones amb malalties o en cures pal·liatives). De fet, avui en dia ens escriuen alguns/es professionals de la sexologia que ens demanen si podem atendre els seus pacients (sense DF).

De fet, després d'aprofundir en la història de la sexologia, i un cop ja teníem el model de protocol en marxa, vàrem descobrir que la proposta d'AIE ja l'havien desenvolupat dos sexòlegs als anys 60 als EE.UU. (i estava adreçada a persones sense DF). En efecte, en Will Masters i la Virginia Johnson (pares de la teoria sobre la Resposta Sexual Humana i descobridors dels clítoris com a òrgan del plaer femení), van posar en marxa un projecte anomenat Sex Surrogacy que pretenia ajudar a expressar-se sexualment a aquelles persones que per diverses raons (traumes, malalties, autoestima baixa, disfuncions, medicaments, etc.) no ho podien fer. En aquest fragment de la sèrie ‘Masters of Sex’ s’explica la figura. I en aquesta web i aquesta també.

Per tant, el referent més proper a L’AIE és el ‘substitut sexual’ (sex surrogate) i no la prostitució.

12.          Si es considera que les persones amb diversitat funcional tenen dret a ajudes econòmiques per a l’assistència sexual i l’acompanyament íntim i eròtic, quines característiques concretes han de tenir per poder-hi accedir? Quin varem s’estableix o caldria establir?

En el nostre cas, els requisits per accedir al protocol de Tandem Intimity són: ser major d'edat i tenir el certificat de discapacitat. Nosaltres som una associació que, entre altres objectius, promou l'expressió de la sexualitat per les persones amb DF. Fem formació, fem divulgació i posem a disposició del col·lectiu un recurs que abans no estava disponible. No som legisladors ni experts en dret. Ni pretenem ser-ho. Creiem que la figura de l'AIE o l'AS està en construcció i en ple debat. Estem disposats a participar del debat, però no tenim tota la informació sobre com ha de ser el model o com hi ha de implementar-se.

Només volem avisar: compte amb la intervenció de l'estat. A Suïssa (cantó francès) s'ha posat en marxa un pla oficial d'AS amb ajudes i formació reglada i, malgrat les bones intencions, s'han establert unes condicions del servei que, segons el nostre parer, atempten contra la llibertat. En concret, el model suís determina que cap persona amb DF podrà tenir una AS amb menys de quatre setmanes de periodicitat i que tampoc podrà repetir l'AS amb el/la mateix/a AS.

13.          La reivindicació de la figura d’acompanyant íntim i eròtic, considera que pot estigmatitzar més la imatge de les persones amb diversitat funcional com a éssers que no tenen la possibilitat d’accedir al món de la sexualitat per si mateixos?

Estem d'acord que aquest és un perill, per això la nostra proposta d'AIE només s'aplica per les primeres trobades. Un cop l'AIE i la persona amb DF han tingut la sessió, nosaltres no intervenim més, desapareixem. La nostra intenció és no fiscalitzar les relacions. Si ambdues persones es volen tornar a trobar més cops, nosaltres no ho volem saber. La nostra tasca impulsora acaba en la primera trobada.

La nostra intenció és acabar desapareixent com a entitat. Això voldrà dir que les persones amb DF tenen les mateixes oportunitats que la majoria de la població per expressar satisfactòriament la seva sexualitat. Ens agrada veure com els AIE comencen a fer les seves webs i ofereixen els seus serveis de manera pública. Tant de bo que, de mica en mica, es generalitzi aquesta oferta i les persones amb DF tinguin tots els recursos al seu abast per poder escollir aquell servei sexual i/o eròtic que millor encaixi amb la seva necessitat: prostitució, AS, AIE, massatge eròtic, tantra, escorts, etc.

Que quedi clar: l'AIE no el plantegem com la solució definitiva, no és la panacea, l'entenem com un recurs més, d'entre tots els disponibles, a disposició de qui el vulgui utilitzar. Per nosaltres l'AIE és una eina per explorar la sexualitat d'aquelles persones que per la seva condició no ho poden fer.

educabilitat, diversitat i educació social

Llegint el llibre, “ La capacidad de ser sujeto” de Núria Pérez de Lara, m’ha portat a reflexionar sobre la meva professió i la consciència ètica i política que porta implícita.

Segons l’autora, podríem definir que la categoria d’ésser humà és vinculant a la idea d’educabilitat. I per tant aquells que no són educables queden al marge de la concepció humana. Els col·lectius de persones amb diversitat funcional o les persones amb experiència pròpia en salut mental són un clar exemple de com s’han traslladat cap als marges, precisament pel fet de provocar contradiccions i obstacles en l’educabilitat. S’han creat estructures i institucions encarregades d’educar aquestes persones però amb la contrarietat social que imposen les directrius de qui és educable i qui no.

Per poder conjugar l’educació com a tal, és necessari un mitjà comunicatiu per validar la transmissió i la facilitació de coneixements o de sabers. Però així em pregunto, què passa amb les persones que no ens hi podem comunicar de la manera en què entenem la comunicació hegemònica? Perden tota possibilitat d’educabilitat? I en conseqüència, són humans de segona categoria?

Seguint a Pérez de Lara, des del moment en què van intentar educar a Victor, “el nen salvatge” tenim dues interpretacions de l’educabilitat de les persones amb diversitat funcional. Per un costat, la postura de P. Pinel que considerava que certes patologies i situacions són ineducables i per l’altre la mirada de J. M.G Itard que presentava un itinerari formatiu específic. Aquests van ser els primers passos de l’anomenada Educació Especial.

Per tant, tenint en compte que aquests traçats provenien de la medicina, entenc que l’essència d’educar els ineducables, malauradament mai no s’ha deslliurat del poder psiquiàtric i mèdic. No ha estat un fet casual ni tan sols remet a una evolució natural de l’atenció a la diferència. Les lògiques d’excloure per incloure sempre han estat dirigides des de perspectives mèdiques que poc tenen a veure amb la necessitat d’integrar la diferència. Han estat més al costat d’aquelles dinàmiques de reclutament i reclusió per assegurar i mantenir l’ordre social de la misèria.

Així, des de l’Educació Social podríem estar caient en una similitud conceptual? No provenim d’un històric biomèdic però estem habitant institucions i estructures que carreguen amb una línia pràctica provinent d’accions punitives i correccionals. Entitats i serveis que han entrat a les consciències col·lectives sense cap crítica ni reflexió, i per tant  no crec que sigui tan fàcil deslliurar-nos d’aquests pesos ideològics.

No tinc respostes a les meves preguntes, però crec que ja és un pas qüestionar-me i preguntar-me...

Por una ley de Educación Social

El Consejo General de Colegios de Educadoras y Educadores Sociales (CGCEES) está promoviendo una campaña por una ley de Educación Social. http://www.eduso.net/noticias/?not=1303

Me gustaría desde mi humilde posición, contribuir a esta iniciativa. Porque nuestra profesión lo necesita, y en consecuencia también la sociedad.

Para aquellos y aquellas que oigan hablar de Educación Social y no sepan bien lo que es, se pueden tropezar con diferentes definiciones, pero aun así creo que delimitarla rigurosamente se nos hace difícil a todos. Por eso, yo hablaré sobre mi experiencia y sobre lo que yo entiendo que la educación social representa para lo comunitario y lo personal. Y evidentemente, justificaré porque necesitamos una ley de regularización.

Creo que esta profesión requiere una jurisdicción en tanto que debería ser un derecho adquirido para todos los habitantes. No sólo para los que sobreviven en los márgenes de la sociedad y/o aquellos que consideramos usuarios de los servicios sociales. Nuestra profesión es mucho más amplia y con un enfoque holístico se pretende interpelar a todo ciudadano para hacer de este, un mundo más habitable. Por eso la Educación Social debe ser un derecho igual que la sanidad, instaurado en condiciones favorables en todas las estructuras públicas que lo precisen.

La ES se acerca a las entrañas de los mundos sociales y culturales, no con la intención de fiscalizar o rehabilitar, sino de acompañar procesos subjetivos y mejorar o asegurar cierta calidad de vida. Por eso somos una profesión importante, porque nos adentramos con respeto en aquellas turbulencias generadas muchas veces por las desigualdades. Desde nuestra profesión se propone un lugar legítimo a aquel otro diferente, concediendo un espacio de concordia y de conexión con la diferencia. Se propone acercarnos a la diversidad humana desde miradas más cercanas, donde el otro es recibido con valor. Dando voz a aquellos que han sido desposeídos de la palabra, aquellas personas que su discurso sólo se ha intentado dominar, callar y controlar.

Así, la educación social adquiere esa capacidad de unir nexos entre la diversidad sociocultural, la comunidad y las personas, para fomentar momentos de crecimiento y apoyo en historias de vida subjetivas.

Una ley de regularización también aseguraría que el colectivo de profesionales cumpla con unas obligaciones en su deber profesional. Aunque tengamos códigos deontológicos, la ley nos serviría de referente en cuanto a nuestros deberes y obligaciones. Esto es importante para seguir ciertas estrategias del acompañamiento social, respetando una línea clara de transformación e incidencia en lo colectivo y lo político.

Con todo esto, me adjunto a los intereses del CGCEES para promover esta ley. Para asegurar a todos los ciudadanos y ciudadanas el acceso a los servicios que podemos ofrecer, y sobre todo que lo avale con unas garantías de calidad y de líneas pedagógicas y políticas.

Reflexiones sobre el libro: Una mente inquieta. Testimonio sobre afectos y locura. De Kay R. Jamison.

Este libro está escrito por una persona que juega un doble papel. Ella es usuaria de los servicios de salud mental y a la vez es psicóloga (ejerciendo como profesora, investigadora y como clínica)

He leído mucho sobre estos temas, tanto en mi formación como por mi cuenta. Pero este libro me aporta una frescura que hacía tiempo que no encontraba. Precisamente porque pone en juego muchas de las inquietudes, miedos e interrogantes que tienen las personas con experiencia propia en salud mental y a la vez las que tienen los profesionales. Explica en primera persona sus episodios maníacos y depresivos, así con todos los detalles significantes para ella. Y lo que simbolizaba el tener que lidiar con el trabajo clínico en una época bastante compleja. Aunque defiende una visión con apuntes biomédicos, la sinceridad con la que articula sus palabras me parece brillante.

Hace una descripción elegante y minuciosa sobre los debates que tenía para aceptar la consciencia de enfermedad. Sobre todo en la dificultad de “salir del armario” con su entorno, en el trabajo, con los amigos, etc. Los miedos a ser repudiada, rechazada… Algo muy habitual, todavía en nuestros días.

Jamison parece una escritora estructurada, por eso empieza contando su historia desde su infancia. Allí, nos revela como aprendió una de las actitudes que le costaron varias crisis y mucho dolor; la falsa concepción de que los problemas se los arregla uno sólo. Ella venía de una familia de tradición militar donde pedir ayuda con según qué temas era vislumbrado como un símbolo de debilidad. Y la vulnerabilidad no era (ni es) algo que debía ser expuesto. Por eso, con los primeros síntomas que tuvo y durante largo tiempo le costó mucho pedir ayuda, con las graves consecuencias que tuvo eso en su salud física y emocional. Creo que esto responde mucho al individualismo fabricado en el capitalismo, en la tierra de las oportunidades donde corre libremente la falsa idea de que tú sólo/a puedes con todo.

Del mismo modo narra de una forma genuina los dilemas que sufre con la medicación, con los afectos secundarios, el autoestigma que suponía tomar ciertas pastillas, etc. En ese aspecto, enlaza con la importancia de los apoyos en los procesos de experiencias propias en salud mental. De sus parejas, de los altibajos en las relaciones, del apoyo familiar y de cómo considera que esas personas le salvaron la vida.

Algo muy interesante que expone en su libro, también es la ardua defensa de los procesos psicoterapéuticos más allá de la medicación asignada para ciertos síntomas. Como una necesidad de clarificar muchas de las turbulencias que viajan por la mente a lo largo de los procesos maníacos o depresivos. Para poner en su lugar cada pensamiento, para establecer confianza con alguien a quien le muestra las entrañas de su sufrimiento, para poder ser más persona en un mundo desquiciado y sobre todo para poder tener derecho a una posibilidad de crecimiento personal para afrontar desde una vertiente más humana el sufrimiento mental.

Con esto, me gustaría compartir dos fragmentos que me parecen imprescindibles tanto por su contenido como por su fondo.

El primero hace referencia a las diferencias de género en la salud mental. Hace falta contextualizar este texto en una época determinada y en un momento concreto, tanto por la expresiones que usa y como por los datos que detalla. Pero resulta muy interesante esta diferenciación de género vinculada a los diagnósticos y las oportunidades de recuperación.

La depresión, de alguna manera, coincide más con las nociones sociales de lo que deber ser una mujer: pasiva, sensible, sin esperanza, desvalida, condenada, dependiente, confusa, más bien agobiante y con pocas aspiraciones. Los episodios maniacos, por otro lado, parecen aplicarse más a los hombres: inquietud, orgullosos, agresivos, volátiles, enérgicos, arriesgados, grandiosos, visionarios e impacientes con el statu quo. La ira y la irritabilidad en el sexo masculino, bajo tales circunstancias, son más toleradas y comprensibles. A los líderes se les permite mayor espacio para ser temperamentales. Los periodistas y los escritores han tenido tendencia a asociar a la mujer con la depresión, en vez de con la manía, lo cual no es de extrañar, ya que la primera es dos veces más común en las mujeres que en los hombres. Pero la enfermedad maniaco-depresiva ocurre por igual entre los dos, y como se trata de un trastorno relativamente común, la manía termina por afectar más a las mujeres, las cuales, a su vez, suelen ser mal diagnosticadas y, si es que llegan a recibir tratamiento psiquiátrico, éste es de baja calidad y padecen un gran riesgo de suicidio, de alcoholismo, de drogadicción y de violencia.

Otro fragmento que quisiera compartir es uno relacionado con una cita de Robert Louis Stevenson, que la autora del libro hace suya:

Es la historia de nuestras amabilidades lo que hace que este mundo sea tolerable. Si no fuera por eso, por el efecto de las palabras amables, de las miradas amables, de las cartas amables… Llegaría a pensar que nuestra vida es una broma del peor de los gustos.

Me parece una cita que debería leerse en todas las formaciones relacionadas con la atención a las personas, tanto clínicas como sociales. Toca el punto clave de cualquier relación humana: el afecto, la amabilidad, el tacto… el amor es revolucionario porque rompe con las jerarquías que desunen, impuestas en las relaciones profesional-usuario. Porque preguntar desde la sinceridad y des del afecto puede tener una consecuencia terapéutica mucho más potente de lo que imaginamos. Escuchar, mirar o tocar cuando es necesario hace que nos sintamos acompañados y no solo como objetos subyugados a manuales de instrucción psiquiátrica, médica, social, cultural, etc.

Sin más pretensiones, recomiendo la lectura de este libro a quien le interesen estos temas. 

El valor del tiempo entre actividades

Últimamente me están llegando diferentes opiniones y relatos sobre servicios que atienden a personas con diversidad funcional un poco desmotivadoras. Parece que las figuras de los educadores/as siguen ancladas en una colonización del espacio y del tiempo sin tener en cuenta las subjetividades de las personas que atienden. Y eso, desgraciadamente no hace más que perpetuar el dominio de lo irrespetuoso.

Sí que es cierto, que desde algunos ámbitos más generales como Dincat se está trabajando desde las perspectivas de Derechos Humanos y esto ya hace que la mirada vaya encaminándose hacia nuevos derroteros.

Pero después, en el día a día de los servicios algunos empleados te comentan dinámicas que directamente vulneran estos derechos. Al decir esto, a lo mejor alguien piensa que quebrantar los derechos humanos es sinónimo de agresión física o vejación o algo similar. Pero la sutileza de la que quiero dejar constancia es mucho más difusa que esas prácticas inadmisibles.  Son relaciones que quedan disipadas bajo el control autoritario de la educación, bajo aquella biopolítica del poder que definía Foucault. Donde las inercias coercitivas son ejecutadas bajo las relaciones, las palabras, las miradas, los acompañamientos… Es en ese espacio de lo formal donde la libertad de acción de los y las educadoras se convierte en un ejercicio de dominación sobre alguien desposeído y abandonado a las órdenes de sus referentes.

A modo de ejemplo, veo que en las dinámicas de los servicios a veces queda un hueco, un espacio vacío donde poder vehicular la relación usuario-profesional sin necesidad de tener una agenda marcada. Esos momentos de potencialidad donde poder improvisar favorece la proximidad y la sinceridad necesaria para descubrir al otro desde su propia posición. Sin interferencias, de una forma más genuina porque precisamente surge de la espontaneidad. Ya lo he remarcado otras veces, pero es ese “no hacer nada” el que nos puede hacer sentir al otro desde una autentica legitimidad. Pero la necesidad propuesta por la sociedad del consumo, que nos evoca a consumir el tiempo con cosas, objetos, actividades o relaciones, también nos induce a provocarlo en los demás. ¿Podría ser que esto sea reflejo de nuestro miedo a estar solos? ¿Que responda a la necesidad de rellenar el tiempo porque si? Nunca nos han enseñado a estar parados, a escucharnos, a sentir lo que queremos, a notar nuestro cuerpo, a respetarnos… y mucho menos a verlo y hacerlo en los demás.

Pero si a parte, hablamos de colectivos que por tener una forma de estar en el mundo, de interactuar y de relacionarse diferente a la hegemónica quedan en situaciones susceptibles, esto que comento creo que aún tiene más importancia. Porque si desde estos servicios se trabaja más de cara a la galería, nos guste o no se estarán vulnerando derechos humanos.  

Por eso creo que es tan importante favorecer espacios de respeto y de dar lugar al otro. Para asegurarnos que sus derechos son autorizados. Para que el otro pueda decidir, con tiempo y con calma. Para que tanto usuario como profesional se puedan escuchar y mirarse hacia dentro para ver qué les pasa. Para que la atención a las personas se humanice y deje de responder a lógicas mercantiles de producir por producir. Simplemente para que el otro: pueda ser y estar. 

hiperpaternitat i Educació Social

Últimament s’està parlant del concepte “hiperpaternitat”.

M’agradaria entrellaçar aquesta idea amb l’Educació Social. Sobretot per definir-ho molt més enllà dels titulars mediàtics. Potser a simple vista pot semblar una combinació una mica estrambòtica i llunyana, però hi ha molt més en comú del que ens podem imaginar.

La hiperpaternitat, resumidament és definida com aquella criança on els pares assumeixen un rol sobreprotector avançant-se a totes les decisions, accions i paraules dels seus fills i filles. Tot es pensa en termes de futur, i se’ls apunta a moltes activitats per provocar un augment dels seus coneixements. Amb la voluntat de preparar-los millor pel seu futur.

La hiperproductivitat i la positivitat desbordant de la qual ens parlava la Asun Pié ens porta a necessitar omplir el temps amb qualsevol cosa, però amb tasques productives que en teoria haurien de fer-nos més feliços. Des de l’educació social, pensant-la com una pràctica educativa, podria estar passant quelcom similar.

Diferents serveis d’atenció, on l'educació social és present, es troben en inèrcies d’omplir el temps per omplir. Amb protocols, activitats, treballs, tallers, dinàmiques, etc. I tot des de mirades quantificables per poder ser avaluades. Per això em pregunto, on queda la improvisació i l’atzar? Ja en parlava en un article anterior, on actualment les accions socioeducatives estan agafant una mirada productiva que ens anul·la moments de vida desinstitucionalitzats. Passejar sense rumb, descansar examinant el “no res”, una conversació genuïna, un silenci voluntari o una activitat improvisada poden ser moments de molta potencialitat educativa. Sobretot perquè generen vincle i perquè sorgeixen des del respecte per les voluntats i els temps dels subjectes de l’acció.

Quan es dissenyen projectes es tendeix en atapeir el temps amb programacions i calendaris on s’intenta produir un vincle pedagògic a través de certs documents. Tenim moltes formes d’anomenar-ho: Contractes educatius, Pla individual de treball, Pla educatiu individual, contracte de rehabilitació... diferents noms que acaben representant el mateix. Un compromís redactat per la voluntat dels professionals per transformar, rehabilitar i educar. A subjectes incomplets esgarrats i trencats.  Amb la intencionalitat d’entrar per totes les esquerdes possibles, per tots aquells racons de la vida on pensem que es pot treballar. Moltes vegades aquests contractes no són validats pels subjectes i només representen una imatge visionada i seccionada des de la normalitat.

En certa manera aquesta necessitat d’omplir els espais amb objectius, activitats i compromisos es podria anomenar “hipereducabilitat”. On tot pretén ser educable, rehabilitable i  apropat a l’hegemonia conductual, cultural i social. Treballar des d’aquesta mirada suposa colonitzar la vida de l’altre envaint aquelles intimitats que la nostra consciència i la nostra moral creu errònies o ens fa veure mancances difícils de sostenir. Així, també implica posicionar als subjectes en el rol passiu de receptor, de desinformat i de desconeixedor. Igual que els pares i mares atapeeixen la vida dels seus fills i filles (receptors, desinformats i desconeixedors) amb activitats extraescolars, a vegades la nostra professió farceix la vida dels usuaris dels serveis amb múltiples tasques amb finalitats socioeducatives.

D’aquesta manera, pretenc reivindicar el dret en l’àmbit de l’Educació Social a no fer res. A mirar a l’altre, a escoltar-lo, a sentir-lo i notar el que ens travessa d’aquella persona. Pensar en espais i moments no premeditats, permetre’ns saltar-nos una activitat per fer el que la dinàmica del moment ens demana.

Posar les emocions en joc i sentir el que el nostre cos ens diu. Experimentar la vulnerabilitat que tenim i que veiem, fer una pausa en la velocitat feroç que ens arrossega a viure pensant en el demà, perdent el que ens passa avui. Així, potser podrem omplir el temps de treball amb necessitats del moment present i sobretot sorgides de demandes reals (implícites o explicites)  dels subjectes de l’acció. 

Vagabundeo por las zonas altas de Barcelona

Ayer caminé por un barrio de la parte alta de Barcelona. Justo era la hora en que los alumnos entraban al colegio.

Deambular por esa zona fue un choque, una tremenda trompa de agua atravesando mi consciencia. Recorriendo esas calles, observando las fachadas, los edificios, los portales, los comercios o las aceras noté en mi cuerpo las grandes diferencias que separan unos barrios de otros. Algunas sensaciones me abrumaban a medida que avanzaba. Nunca había palpado tanto los contrastes, y mucho menos me había parado a ver que me sucedía al verlos. Hablo de diferencias arquitectónicas y estéticas que conllevan una gran carga de consciencia de clase. Detalles, estructuras y materiales que evocan a una demostración de riqueza y sustento. Son proclamas del patrimonio. Parece una organización social, cultural y estética homogénea que representa un estatus económico concreto. Una fotografía de un lugar donde todo parece harmonioso y placido.

Cuando separaba la mirada de lo material, y contemplaba a las personas mis prejuicios salieron a flote para navegar en una marea de sentimientos. Observaba a los niños y a las niñas con sus trajes de ir al colegio. Las niñas vestían con unas faldas a cuadros y unos calcetines hasta las rodillas. Los niños llevaban unos pantalones oscuros y camisa lisa por fuera. Sus padres y madres iban vestidos de forma similar entre ellos. No puedo negar que noté cierto rechazo. Un rechazo que estoy convencido que viene condicionado por mi historia personal. Lo primero que he pensado es que somos habitantes de una misma zona del país pero de mundos diferentes. De realidades opuestas. Pero a la vez me preguntaba, ¿Por qué siento este rechazo? ¿Por qué no estoy en paz al vagabundear por estos caminos?

Decidí seguir caminado. Mientras, reflexionaba sobre esas sensaciones que tenía en el cuerpo. No podía evitar notar y sentir esas ganas de volver a mi espacio, a mi lugar. Y me sentía mal por ello en tanto que no conseguía visualizar lo más positivo del momento. Me nublé y me dejé llevar por esas ideas preconcebidas que no hacen más que presuponer realidades imaginarias. Pero estos pensamientos son peligrosos en todos los sentidos y en todas las direcciones. En la reflexión “post caminata” entendí que surge el mismo efecto cuando defines alguien por su aspecto. Ya sea para pensar que es un delincuente o que es una persona rica (con todas sus cargas implícitas). Seguí andando y pensando en mi relación con los simbolismos de esa zona de Barcelona. De alguna manera, ver todo aquello me recordaba la situación en la que vivo. Con penurias económicas, sin excesos, sin grandes viajes, contando hasta el último céntimo… Imagino que al final la comparación y la visualización de esas vidas tan lejanas para mí fue lo que me atravesó.

Aun así, me demostré otra vez que caminar des de la consciencia te evoca a repensarte a ti mismo como persona. A preguntarte de dónde vienes, a donde vas y tu relación con el entorno en el que vives. Es interesante poder hacerme estas reflexiones sobre mis prejuicios, sobre como los siento en el cuerpo y sobre como los analizo a posteriori. Y todo a través del caminar. Desde un acto tan cotidiano que la mecánica de la vida diaria nos ha hecho olvidar que puede ser una herramienta con mucho potencial para crecer personalmente y para conocer y transformar el entorno.